Oi?

“La vida ha de ser viscuda mirant endavant” (Søren Kierkegaard)

Ensopego aquesta citació, que diu que prové dels diaris de Kierkegaard, i el primer que em fa pensar és que contradiu el que se solia dir. Que és: com que l’home és l’únic animalot que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, és important mirar enrere i tenir memòria, per no cometre els errors que ja hem comès. En canvi, Kierkegaard sembla dir tot el contrari: mirem endavant i, per tant, no estiguem pendents del que deixem enrere. Què hem de fer, doncs, mirar endarrere o caminar endavant?

Recordo que una de les primeres coses que vam aprendre quan començàvem a córrer amb bicicleta és que calia mirar al davant, un tros endavant, i no fixar mai els ulls en la roda ni, encara menys, girar el cap pendents de si la mà protectora ens sostenia o no, ben bé al principi, o, de seguida després, pendents de si ens seguia qui ens havia de seguir o ens perseguia qui no volíem que ens perseguís. Pedalàvem mirant endavant, doncs. I rabent.

Però aquest mirar endavant convenia modular-lo a cada moment, alternant la mirada llarga, per anar anticipant visualment la ruta a seguir, i reconèixer-la si és que ja l’havíem feta abans, amb una mirada curta, per sortejar els obstacles, els sots i tota mena d’altres amenaces que ens venien a trobar. I, fins i tot, llançar de tant en tant la mirada a l’horitzó, o a dreta i esquerra, no tant per admirar imatges de postal, si hi eren, com per anar clavant a la memòria el recorregut, en l’exercici d’apropiació del paisatge que deu fer tot viatger quan fa camí.

Divago, i em sembla que tot divagant he trobat una clau de volta per llegir bé l’aforisme de Kierkegaard: la memòria. La vida ha de ser viscuda mirant endavant i no endarrere, com qui pedala. Perquè fer el contrari, viure mirant endarrere, et podria abocar a un exercici de nostàlgia, o d’autocomplaença, o de penediment, o d’aneu a saber quantes emocions més que més aviat t’ancorarien fatalment en el passat i et farien córrer el risc de quedar immobilitzat, potser per sempre. No, és endavant que cal viure. Però això no vol dir que ho hàgim de fer com si cada dia que es fa clar tot comencés de nou i res no haguéssim viscut el dia abans. Cal mirar endavant, sí, però amb plena consciència que el camí que fem té origen darrere nostre i que el marca, tant si ho volem com si no, tot el camí que hem fet. Ja sabeu com va, allò de la tornada a Ítaca, sobretot en la lectura que en va fer Kavafis.

És curiós, l’art de la cita i el gènere del pseudoaforisme, que és el que ara tenim, o sigui: la posada en circulació de frases fora del seu context, molt probablement no concebudes pel seu autor perquè rodessin soles soletes pel món. Tinc la frase de Kierkegaard però en desconec el context, més enllà del fet que provingui dels seus diaris. I, molt probablement, el context m’hauria estalviat aquesta glossa, perquè ves que el de Copenhaguen no l’hagués feta ell mateix i semblant, segur que amb molta més profunditat i saviesa. Però benvinguts siguin retallons com aquest si ens estimulen a sortir de l’entotsolament i ens fan rumiar ni que sigui una mica.