Oi?

Segur que quan llegiu aquesta frase dubtareu si no enteneu res o si sou davant una mena de procacitat difícil de traduir a imatge. Diu: […]
“Per tant, les meves dimensions són 150×120 mm en vertical.”

Aquest si més no és el dubte que vaig tenir jo, i això que a mi no em faltaven els
elements de context: som davant un dels comentaris de l’alumne al seu
treball d’edició d’un text, i hi fa referència al format que li havia
donat.

La identificació de l’alumne amb la seva tasca, fins a l’extrem de
considerar-ne seves les dimensions, eren el primer motiu de confusió.
El segon, l’ús tan intuïtiu del terme “en vertical”. I així, de confusió
en confusió, l’afirmació adoptava un caire tan insòlit que vaig haver de
rellegir el paràgraf i retrobar el context.

I amb el context la serenitat. Ben mirat, l’expressió no era la més feliç però tampoc hi havia gaires lectures
possibles més. Perquè què, si no el seu treball, podia fer aquells quinze
centímetres tan verticals, i dotze d’ample?