Oi?

Llegeixo l’article en què Pasqual Maragall argumentava fa uns dies el seu vot en blanc i no sé gaire quina cara posar-hi. […]

Maragall mereix tot el respecte com a president que ha estat de la Generalitat. No tinc cap dubte que la seva trajectòria política i intel·lectual li garanteix un lloc eminent entre els homes públics del segle passat. Naturalment, té tot el dret, com qualsevol altre ciutadà, a expressar les seves opinions. Però, justament perquè no és només un ciutadà més, no sé si no hauria fet bé de mantenir-se al marge de l’arena electoral.

No ho ha fet, sinó que més aviat ha buscat l’espectacle. Primer va ser el seu distanciament del partit que presidia. Després va venir el projecte de creació d’un partit europeu adequat a un imprevisible futur en què l’estructura electoral del nostre continent hagi rensacut a l’americana. I finalment, per ara, arriba l’apologia del vot en blanc amb aquest article. Ben mirat, a Maragall li va la marxa.

Digueu-me tebi, però només veig raons perquè el president assumís un rol menys actiu en l’escaquer partidista. Encara més després d’haver tingut la valentia de fer públic que li ha estat diagnosticat un alzheimer i d’haver anunciat que en endavant dedicaria les principals energies a lluitar contra la malaltia. Perquè aquest gest, que l’ennobleix, tenyeix també, inevitablement i per mal, totes les seves aparicions públiques.