Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Elogi i mesura de l’autocensura

B7LzAoqIcAEEhqE

He escrit la col·laboració amb Vilaweb d’aquesta quinzena sota l’impacte de l’atemptat brutal contra Charlie Hebdo. He reviscut la tensió que vam viure a Proa quan, després que havíem contractat la traducció catalana d’Els versicles satànics —que finalment publicaria Columna—, les autoritats iranianes van dictar la fatwa contra Salman Rushdie. Però he preferit recórrer altres camins per reflexionar i intentar construir opinió. N’ha sortit aquest elogi relatiu de l’autocensura.

Jo sóc un bèstia. Ja sé que els que em coneixen, o es pensen que em coneixen, no s’ho creuran. Però és així: sóc un bèstia, un groller, un punt dèspota i prou mal educat. Ho puc ser, molt. Ho he estat. Però quan ho he estat no m’he agradat. Me n’he penedit. M’he sentit malament i, a més, no he estat eficaç ni he aconseguit els meus objectius. Per això em continc. He après a contenir-me. A censurar-me, si voleu dir-ho així. Aquest és el preu de l’educació: ens contenim, ens mesurem, ens censurem, i és aquest exercici de mesura i contenció una condició de possibilitat, potser la condició imprescindible, per a la creació d’espais de diàleg i de convivència. L’autocensura és, doncs, un element bàsic de civilitat. Sobretot si la practiquem sense renunciar a la ironia, que tot ho matisa.

Crec que exercitar-me en la contenció i en la ironia m’ha permès d’esdevenir una persona d’ordre. Me n’enorgulleixo modestament. I alhora sé que és per això mateix que no m’agrada gens que algú intenti fer-me callar. Que em constrenyi la imposició de cap correcció política i, encara més, cap insinuació de censura. Entenc la contenció i l’autocensura com una part irrenunciable de l’exercici de la llibertat: decidiré lliurement què callo a cada moment, i què dic i com ho dic. Dir-ho sempre tot i dir-ho de qualsevol manera no em fa més lliure; però sóc lliure de dir el que vull i el que crec que he de dir, i de fer-ho com i quan crec que és oportú. M’autocensuro, aleshores, perquè fer-ho és bo per a mi i per a l’acte de comunicació que vull construir.

No he estat mai lector de Charlie Hebdo. Ni d’El Papus ni d’El Jueves. La Codorniz em queda lluny per poc i si vaig comprar algun número d’aquells intents de revifar El Be Negre va ser per una mena de barreja de curiositat i solidaritat. No n’he estat lector, però em sembla saludable que es publiquin. Estic convençut que el broc gros, l’esperpent, l’astracanada i la grolleria són imprescindibles. Fins i tot quan adopten formes tan irreverents, demencials i estúpides —posem-hi un exemple concret, polèmic—, com les del Taller Llunàtic, que m’ofenen i em disgusten profundament. Perquè ens ajuden a mantenir-nos desperts i estimulen la mirada crítica. En contra seu i tot, si cal. Perquè ens ajuden a descobrir el límit d’allò que considerem acceptable, els límits del respecte que volem per a nosaltres mateixos i, per tant, en coherència, que defensarem per als altres. Perquè ens ajuden a no sucumbir a l’esperit acomodatici i a l’acceptació del lloc comú.

I perquè, tot això, ho aconseguim gràcies a l’arma de la paraula i de l’humor. Amb instruments intel·lectuals. Els més potents de què podem disposar contra la intolerància i la violència. Al capdavall, els únics de debò que tenim. Els únics —diguem-ho en tòpic— si no és que estem disposats a cedir la força de la raó a la raó de la força. La violència no dóna mai la raó: pot substituir-la, quan la foragita. I aleshores ens deshumanitzem per convertir-nos en monstres o en màquines.

Aquesta és la paradoxa dolorosa i irresoluble a què ens confronta el fanatisme. Podrem convèncer amb la paraula i la raó el fanàtic armat i assedegat de sang, el monstre irracional, la màquina programada? No tenim més remei que intentar-ho i persistir-hi una vegada i una altra, mentre siguem vius, ni que ens costi la vida. O el fanatisme ens haurà vençut.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.