Oi?

El poeta Josep Lluís Roig signa una doble ressenya, dedicada a La núvia d’Europa de Carles Torner i als meus Moments feliços, al número 47 de Caràcters. Hi diu: […]
El pes de la vida
JOSEP LLUÍS ROIG

En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l’anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel·lícula amb la novel·la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d’aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocaisons, se’ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes… I no és d’estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix. Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents.

[…]

El cas d’Oriol Izquierdo és diferent: és el primer poemari que li coneixem i, en el seu cas, està travessat per una única anècdota –la mort, tan indiscutible– que pesa a sobre de cada poema, de cada imatge. Tant, que de vegades no deixa que el poema s’enlaire. I és aquesta una qüestió ambivalent alhora que central en el poemari. Estructurat en diverses parts, fins a la darrera ens trobem una visió de l’existència on el cant i el món tendeixen a l’absurd. Aleshores, per una banda, això deixa un cant fosc, pesant, que s’adiu amb el to, però que també li treu “poesia” als poemes, que esdevenen més de to moral que no literari.

Fet i fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el sentit de l’existència. Un sentit en general ocult i de vegades salvatge –vegeu, si no, “Caçador furtiu” o “Solidaritat”, o fins i tot podeu obrir qualsevol pàgina a l’atzar. El dubte mateix de l’existència: què hi faig jo ací? Per què sóc jo el viu i no el mort? En paraules del propi poeta: “han mort els avis els veïns | han mort els pares els germans | hem enterrat les filles | i ja només ens queda aquesta terra eixorca”.

Així, no és estrany que el poeta trenque amb els signes de puntuació, de vegades amb la sintaxi, que abuse de les preguntes retòriques, que busque una mica només de sentit que sols trobarà cap al final del llibre: som el record d’aquells que ens visqueren i sobrevivim per viure’ls: “Ara dorms molt lluny d’aquí | i dorms amb mi”. Que és en aquest tram final del llibre on trobem el sentit al títol, on trobem motius per no deixar-nos soterrar pel desert d’arena i plom que són tots els poemes anteriors.

Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l’anècdota, però en aquests dos poemaris l’anècdota és central i no només l’espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d’Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l’anècdota central.

En general, gosaria dir que d’Oriol Izquierdo m’ha agradat per com transmet la sensació d’ofec, d’absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d’aquells que hom donaria la vida per poder escriure.