El col·lapse
Deu ser un mètode per conduir el raonament: tot sovint el fil conductor d’aquests articles és un concepte, una paraula al voltant de la qual s’han articulat algunes notícies, alguns fets, algunes opinions. Així aquest mail obert del 2 de febrer.
El col·lapse
Feu memòria: “col·lapse” deu ser una de les paraules que es va dir més vegades dilluns de la setmana passada al Parlament. Tots els intents d’argumentar a favor de la inevitabilitat d’acatar la usurpació de l’escó del president Torra hi acabaven portant. Si el president no vol deixar de ser diputat i, en tant que diputat, prem el botó sempre que hi hagi una votació, cadascuna d’aquestes votacions serà impugnada i, qui en dubta, finalment invalidada, i per tant l’activitat parlamentària haurà estat en va, i torna a començar: haurem caigut en un col·lapse. Vista així, la cosa no sembla pas gaire discutible.
Ara bé: és segur que per evitar aquest escenari calia desactivar el botó de l’escó del president, obrir la sessió retirant-li la condició de diputat i pretendre que a continuació tot lliscaria com si res? Doncs això és el que es va fer. Amb una conseqüència natural: el disgust monumental del president, la còlera del grup parlamentari d’on prové i al capdavall, ves per on, igualment, el col·lapse institucional.
Per un camí o per l’altre, el resultat havia d’acabar essent el col·lapse. Amb alguna ensenyança afegida per a minyons. Un dels actors principals del vodevil parlamentari de dilluns, si no la seva prima donna, va ser el president Torrent. La principal motivació del qual aquests dies de gener, com ho havia estat —potser ho recordeu— ara ha fet dos anys, era evitar cap acte que el comprometés davant l’anomenada justícia espanyola. Doncs no em puc estar d’assenyalar aquesta coincidència esperpèntica: mentre negava per aquest motiu al president Torra la condició de diputat, sabíem que el tribunal constitucional decidia investigar-lo per haver autoritzat un debat sobre qüestions tan estranyes de debatre com l’autodeterminació i la legitimitat del rei. L’ensenyança: avui per avui, sigui qui sigui qui ostenti la presidència del Parlament, si no és que és furibundament espanyol, serà objecte de persecució. I, per tant, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
Per un camí o per l’altre, dic, doncs, el resultat havia d’acabar essent el col·lapse. La sorpresa és que, dos anys després del primer 30 de gener, això encara ens hagi pogut sorprendre. L’adversari que tenim al davant no té cap altre objectiu que la nostra destrucció: per escarmentar-nos pel nostre projecte, que l’estat espanyol considera que és la seva fractura, demolirà institucions, edificis i persones. Per això, un cop l’hem dut a l’estat d’excitació en què ara es troba no podem sinó continuar burxant. Fins que la seva pròpia ira el porti a la perdició. Perquè, si no es col·lapsa ell, ens col·lapsarà a nosaltres.
I això em sembla tan diàfan que no puc entendre que aquests dos anys només hàgim perdut el temps deixant que el temps passés, i més concretament que ens passés per sobre a través d’una simulació de judici i d’una sentència aberrant i la fantasia que, aquesta vegada també, tot ho teníem estudiat i a punt per plantar-hi cara. És a dir: és del tot inversemblant que tots aquests mesos el primer objectiu d’Esquerra hagi estat maldar per vèncer electoralment el president Puigdemont, i l’objectiu únic de les peces del trencaclosques sense encaix que conformen Junts per Catalunya sigui encara imposar-se a les altres peces del mateix trencaclosques. Si cadascuna de les dues forces polítiques principals persevera en aquesta seva dinàmica, i mentrestant la CUP pel seu cantó continua fent solos desafinats, ja us dic jo que en les anunciades eleccions que ara vénen tot el que aconseguirem serà que Ciudadanos deixi de ser per mèrits propis la força més votada. I que la substitueixi el PSC.
No hi ha cap esperança, doncs? Em temo que no mentre deixem que la política ens la facin els partits de sempre. Serem entre tots capaços de plantejar una alternativa, per força també electoral, que pugui sobrepassar des de la base les expectatives dels tres partits convencionals? Servirà per a això la Crida, que és per al que va néixer? O acabarà de convertir-se en una reedició indissimulada de l’anomenat espai postconvergent? En aquest cas, ¿ens en podrem inventar una altra, d’alternativa? Costarà molt, però ara encara hi som a temps. O ho fem, o llavors sí que sabrem què és el col·lapse, i per molts d’anys.