Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 17 d'abril de 2013

Divertiments burocràtics: heretaràs el teu propi cotxe

Un nou comentari al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, però aquesta vegada deixem de banda les formes de frau i descobrim alguns divertiments burocràtics. N’hi haurà més. […]

Una de les singularitats de l’estat del benestar és que mira d’atendre determinades situacions especials per evitar que la diferència sigui causa de desigualtat. Però, per obra i gràcia de la teranyina burocràtica, el remei pot ser pitjor que la malaltia. Vegem-ne un cas.

Quan una persona té dificultats de mobilitat a causa d’una discapacitat reconeguda, pot beneficiar-se d’alguns petits avantatges fiscals, per exemple, en la compra del seu vehicle. De vegades passa que la discapacitació afecta el fill de qui es disposa a adquirir un cotxe, però això no sembla un obstacle per gaudir d’aquell magre benefici fiscal: amatent, diligent, el concessionari ofereix l’opció de convertir en titular del vehicle la persona amb la discapacitat reconeguda, que al capdavall n’ha de ser la principal usuària. No hi fa res que pugui ser menor d’edat i que, a causa de la mateixa discapacitat, estigui condemnada a ser sempre dependent i, quan n’arribés el moment, a ser incapacitada legalment. No hi fa res: amb aquesta simplicitat, l’imperi de la burocràcia sembla que ofereix una solució favorable a totes les parts. I sense que ningú no hagi de cometre, presumptament, cap irregularitat.

Però la vida és complicada i de vegades passa, ai las, que la discapacitat que afectava aquell fill menor i potencialment incapacitat és tan severa que li va escurçant fatalment la vida. I es mor. Llavors els pares miren de regularitzar tots els papers (que vol dir donar-lo de baixa arreu –per evitar el sotrac emocional, posem per cas, que el Club Súper 3 feliciti el difunt en ocasió del seu ja impossible aniversari–, deixar de rebre les prestacions periòdiques que el fill pogués percebre i un etcètera de petites gestions que no acaba de tenir fi). També els papers del cotxe, per recuperar-ne formalment la titularitat i renunciar als beneficis fiscals als quals ja no tenen dret.

És aleshores que la burocràcia diu aquesta és la meva i introdueix els afectats en una realitat paral·lela, hiperbòlica i deshumanitzada. El cotxe va ser adquirit a nom d’una persona que ha mort, certament. I si ara es vol regularitzar la titularitat del vehicle, s’exigeix que es demanin les últimes voluntats del difunt i que es consideri el canvi de titularitat un acte de transmissió patrimonial, subjecta als impostos corresponents. No hi fa res que en realitat aquí no hi hagi cap transmissió, que el difunt constés com a titular del vehicle per una qüestió administrativa estrictament funcional i que en realitat el cotxe hagués estat pagat euro rere euro pels seus pares, que en van esdevenir llavors, com en són ara, els únics propietaris. No hi fa res que el difunt no hagi estat mai en disposició de dictar ni últimes ni primeres voluntats, a causa de la seva discapacitat. No hi fa res que l’exigència burocràtica no resisteixi el més mínim contrast amb la realitat. Si no t’hi plegues entres en un bucle d’irregularitats d’evolució insospitada. Que du a concloure que Kafka es va quedar molt curt.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent