Descolonitzar la ment
Finalment he pogut llegir Descolonitzar la ment, tot un clàssic entre nosaltres, si hem de fer cas de les vegades que el citem, i ho és amb motiu.
El subtítol és tota una declaració de principis, i explica, sense que calgui afegir-hi gaire res, què conté, i què pretén, el llibre: “La importància de la recuperació de la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica”.
L’experiència personal de Ngūgī wa Thiong’o, perquè és d’això que es tracta —molt a la manera de Torner o Ennatu Domingo; d’altra banda, tots dos el citen, coherentment—, il·lustra amb tota l’efectivitat el que comporta una d’aquelles afirmacions grandiloqüents que, en l’estela de Steiner, ens agrada repetir: si mor una llengua, mor una manera de veure el món.
I és, si calia justificar-ho, justament per això que cal defensar-les, i mantenir-les vives fent-les servir, i, així, lluitar per no deixar-se imposar la manera de veure el món de l’altre, en aquest cas del colonitzador, pel que té d’exercici de domini i abús de poder i, al capdavall, pràctica genocida, no pas per resistència a la hibridació, el mestissatge o l’enriquiment recíproc (que això en podria acabar essent un efecte positiu, o només col·lateral si el preu és l’(auto)dissolució).
D’això parla el llibre, i ja es veu que és com si parlés, deixant de banda la negritud, de nosaltres mateixos.
Un primer fragment per il·lustrar-ho: