Oi?

Fa temps, massa temps, l’amic Josep Santesmases em va demanar un apunt sobre Clementina Arderiu i algun dels seus espais de vida. Finalment aquesta primavera li vaig enviar aquestes notes, que ara ha publicat la revista Frontissa, publicació digital de la Coordinadora de Centres d’estudis de Parla Catalana:

Clementina Arderiu: del carrer de la Bòria al món

Clementina Arderiu va néixer el 6 de juliol del 1889 al carrer de la Bòria, en una família d’argenters que tenia l’orfebreria a la planta baixa del xamfrà dels carrers d’Arai i d’Avinyó. Ens la podem imaginar anant a treballar, ben jove, de casa a l’orfebreria per uns carrerons de la Barcelona antiga que, a partir del 1909, serien radicalment transformats per l’obertura de la Via Laietana, que va escapçar el carrer de la Bòria en l’extrem que donava a la plaça de l’Àngel. La diada de Sant Jordi del 1912 l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria va convocar uns Jocs Florals que es van celebrar diumenge 28 d’abril al pis principal del número 15 del carrer Ample. Clementina Arderiu hi va recollir la flor natural i va ser nomenada reina de la festa. Hi va conèixer Carles Riba, que hi va llegir un discurs sobre els poetes adolescents. Després d’aquell dia, Riba va començar a freqüentar l’orfebreria Arderiu fins que els dos poetes es van casar, contra la voluntat familiar, el 6 de maig del 1916, any que va aparèixer el primer llibre de Clementina, Cançons i elegies. Un cop casats, van anar a viure al carrer de Roca i Batlle, 10, al Putxet, aleshores gairebé despoblat, fins que, el gener del 1939, emprenen el camí de l’exili. Abans, van viatjar i residir a Itàlia (1921), Alemanya (1922) i França (1924-1925). El 1927, gràcies al mecenatge de Cambó, poden emprendre el viatge que més delerava Carles Riba: durant cinc setmanes recorren l’Àtica, la Beòcia, la Fòcida, el Peloponès i les Cíclades, reconeixen l’Acròpolis d’Atenes, la badia d’Eleusis, el temple de Súnion o el santuari de Delfos. L’any 1943, en tornar de l’exili, s’instal·len al segon pis del número 165 de l’avinguda de la República Argentina —ho recorda una placa de bronze a mà dreta de l’entrada—, que esdevindrà un lloc de pelegrinatge de les noves generacions de poetes i intel·lectuals. Des d’aquí emprendran, el 1955, nous viatges a l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya —que inspiren els poemes d’És a dir (1959, Premi Óssa Menor 1958 i Lletra d’Or 1960)— i als congressos poètics de Segòvia (1952), Salamanca (1953), Santiago (1954) i Formentor (1959). Arran de la mort de Carles Riba el 1959 Arderiu pràcticament es va retirar de la vida pública. Amb tot, el 1969 publica un darrer llibre, L’esperança, encara, i el 1973 aplega tots els poemes en un volum d’Obra poètica amb pròleg de Joan Teixidor. El 17 de febrer de 1976 Clementina Arderiu mor a 86 anys a Barcelona. Serà enterrada al Cementiri de Sarrià, a les Tres Torres, al costat de Carles Riba, sota una estela amb un relleu de l’escultor Rebull que mostra una figura humana destriant el gra de la palla, símbol de la tasca que fa el poeta, i la llegenda en grec “L’amor no cau mai”, de sant Pau. Hem escollit el poema “Glossa”, de L’esperança, encara, on l’autora evoca les olors de les espècies dels entorns del Born, dels anys d’infantesa, i les del Mediterrani, dels anys de l’exili, i al·ludeix diverses vegades a Riba, ja mort quan el va escriure.

Glossa

Percebo sentors de cala
—i m’acompanya un respir.

Ara ja no m’acompanya
i es fa més fonda la nit.
No percebo olors de cala,
que tinc els sentits poc fins.
Pel carrer de la Princesa
—canyella, mesc i anís—,
encara he sentit la flaire
que els meus quinze anys van collir.
Pel carrer de la Princesa,
el carrer dels meus sospirs.
Sota el braç llibres de música
i els quinze anys dringant-me dins.
Recordo una veu malsana
d’un home enamoradís;
coses que no entenc i em torben
segur que em devia dir.
La música me’n distreia
i el cor lleuger dintre el pit.
Ai, carrer de la Princesa
d’abans que jo entrés en mi!

La meva vida de dona
ara passa un dolor viu.
Aquelles sentors de cala
m’han remogut el desig
—per tres cops les percebia
entre passos i coixins.
Ara ja no m’acompanya
aquell respir beneït
que en els anys de maduresa
no m’havia mai fallit.
Si la nit es fa més fonda
i res no sura, ni tinc,
comptaré les hores tristes
d’aquest meu dormir tan prim.

22 juny 1963

De L’esperança, encara (1968), dins Jo era en el cant. Obra poètica 1913-1972. Barcelona: Edicions 62, 2012.

Nota biogràfica i selecció del fragment: Oriol izquierdo Llopis

Peu de la foto inicial: