Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Debatre o no debatre

Els prescindibles Zaragoza i Madí, tant se val ara en quina mesura n’és cadascun responsable o comparsa, han aconseguit posar al centre de l’arena política, i d’una de les maneres menys aconsellables, la qüestió de la llengua. […]

Que si Mas i Montilla han de debatre els seus programes electorals en català per força o poden fer-ho en castellà. Deu ser una manera capciosa d’evitar debatre si els candidats volen o no volen debatre ?el que veiem, de moment, és que Montilla s’escaqueja tant com pot d’aparèixer en actes públics fora de l’estricte format del míting?, i deu ser també una manera, no menys capciosa, d’incorporar a la campanya aquells que es despullen per fer-se veure.

I nosaltres, de quatre grapes, encara no refets de la patinada del pregó, som-hi, a discutir si la llengua de la campanya electoral ha de ser naturalment la catalana o també ho pot ser l’altra. Però, una vegada més, la qüestió no és la llengua. La llengua, si de cas, pot ser la conclusió de la discussió. Com ha passat amb el vodevil de Frankfurt, sembla que per ara ben encarrilat: si discutim què hi anem a fer, gairebé caurà pel seu propi pes qui i com convé que hi vagi.

Dic que ara la qüestió no és la llengua del debat sinó una altra, molt més espinosa, i també més crucial. Miro de plantejar-la. És raonable que la política catalana, com arreu, miri d’interessar tots els ciutadans que afecta. És un fet que hi ha ciutadans de Catalunya atents a la política del país i que n’hi ha d’altres atents només a la del país veí. Cal fer res d’especial per captar aquests darrers? Per exemple, fer-los sentir que les eleccions catalanes són també política espanyola? La resposta a aquesta pregunta explica, em sembla, les actituds de l’equip de campanya socialista i convergent.

El fons del debat, més que la llengua, ha estat en quins mitjans de comunicació s’havia de celebrar. A TV3 per als catalans, o a Antena3 o Tele5 per a tots els ciutadans de Catalunya? I aquest fons té una derivada arriscada però que cal posar sobre la taula: si TV3 no arriba a una part dels ciutadans del país, que no la senten com a pròpia, cal que per arribar-hi és faci menys nostra i més seva?

El veritable problema és quin país tenim al cap. Quin país té al cap Montilla i quin Mas. Quin país ajuda a construir cada mitjà de comunicació. Vaig intentar donar quatre voltes a tot això, temps enrere, en l’article "Identitat simulada, identificació dissimulada. Una aproximació al rol de TV3 en la construcció d?un imaginari col·lectiu cohesionador per a la societat catalana" publicat a Trípodos. No hi vaig fer gaires amics.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cosa pública per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent