Oi?

Llegeixo un reportatge de Motoko Rich arran de l’aparició del volum setè i últim de les aventures de Harry Potter. I me’n crida l’atenció el plantejament tan periodístic, en el sentit més pejoratiu que donem a l’adjectiu. […]

El títol ja avisa: "Potter has limited effect on reading habits". I a partir d’aquí Motoko enfila opinions de bibliotecaris, psicòlegs i altres experts, de joves lectors i de simples adolescents per arribar a una conclusió que no deixa de ser previsible: en el fons del fons, Harry Potter no és tan mag, perquè no aconsegueix que qualsevol dels seus lectors esdevingui, si no ho era, lector de debò.

O, dit en llenguatge estadístic, el percentatge de criatures que es declaren lectors en avançar en les turbulències adolescents és exactament el mateix ara que abans que comencés la publicació de les aventures del nostre heroi.

I doncs, què es pensaven? Que un sol llibre, que un personatge, que la força d’una autora habilíssima, serien prou per descobrir les virtuts de la lectura a una generació sencera de ciutadans del món distrets per tantes banalitats? És evident que no. Però el plantejament, tan interessant, tan cridaner, tan periodístic, del reportatge porta implícit un cert retret a la Rowling i a la seva obra: ja ho veus, ni tu no ho has aconseguit. Com si el seu propòsit hagués pogut ser mai redimir per a la lectura els seus milions de lectors…

He titllat el plantejament del reportatge de periodístic, i ara penso que també té molt de ben català: quantes vegades no ens passa, immersos en tantes profecies autocomplertes, que esperem la patacada del qui sura per convèncer-nos una altra vegada, a través de la seva, de la pròpia misèria col·lectiva…