Oi?

Hi ha obres que incorporem a l’educació sentimental que ens ha fet, sobre la qual ens construïm. És el cas, per a mi, i sé que no sóc jo sol, del contundent Coral romput de Vicent Andrés Estellés, tan ben dit per la veu d’Ovidi Montllor i els dits de Toti Soler.

Per això no es podia deixar passar el centenari del poeta de Burjassot sense retre’ls homenatge, al Coral romput i als tres autors que ens l’han llegat. Sé que no sóc jo sol, deia: Jaume Subirana i Joan Josep Isern van organitzar aquest mes d’octubre una lectura pública del poema, que es va celebrar a l’auditori del campus de la Ciutadella amb la participació d’una vintena de lectors, i no hi vaig faltar.

Ara, unes setmanes després, la UPF ha difós l’enregistrament de la lectura, i he volgut recollir-la aquí. El meu fragment és el penúltim, a partir del minut 1:17:50, i, com que l’atzar mai no descansa, és justament quan el poeta parla del soterrament de la seua xiqueta.