Carles Torner: «L’esperança arrela en l’acció»

Oriol Izquierdo repassa amb Carles Torner quaranta anys de diplomàcia cultural catalana, aprofitant la publicació del seu llibre “Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades” (Editorial Pòrtic)

Fa uns mesos que Carles Torner ha publicat Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades, en què repassa més de quaranta anys d’activitat internacional, ja sigui al capdavant del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics, del PEN Català i el PEN Internacional, o de l’Àrea de Literatura de l’Institut Ramon Llull. El llibre, publicat per Pòrtic, fa memòria d’aquesta experiència diplomàtica i n’extreu diversos aprenentatges, en la suggerent forma d’un decàleg, sobre la història, el present i les possibilitats de futur del nostre país. Des d’unes premisses potser implícites, però irrenunciables: el nostre país és i serà Catalunya, els Països Catalans, i, si bé fins ara no ha pogut obrir ambaixades, la nostra pacient ambició és aconseguir tenir-ne. Ens trobem a l’Eixample de Barcelona, com fem de tant en tant, i avui conversem sobre el llibre, la seva experiència i més coses.

Bon dia, Carles. Ara ja tenim una edat, i no deu ser estrany que publiquis unes memòries. Però escriure-les, t’ha alliberat gaire?

El llibre és de gènere mixt, perquè realment, després de molts anys de viatges i de reunions internacionals, tenia ganes de fer una reflexió sobre què significa aquesta vida que he viscut des dels vint-i-pocs anys. I amb la peculiaritat que l’he viscuda com a català, en entitats que reconeixen Catalunya de manera independent o autònoma. Aquesta part de pensament, d’assaig, m’interessava, però també m’interessava no parlar de manera distanciada, sinó a partir de la meva experiència. Llavors, em va sortir aquest gènere que en podem dir assaig memorialístic. És veritat que tot és experiència, però recollida a partir d’uns eixos que donen sentit al que he fet. Per això he fet com un decàleg de com fer d’ambaixador de Catalunya, dels Països Catalans, a nivell internacional, encara que ho fem sense ambaixades. Alguns em diuen que aquest títol és una contradicció, però jo més aviat hi veig una paradoxa. És paradoxal que puguem fer d’ambaixadors. La societat civil internacional està en un moment dolç per poder fer-nos-hi presents des de Catalunya, encara que, com a país sense estat, no comptem amb el suport d’una ambaixada.

Potser et diré que no m’ha alliberat, sinó que al contrari, el fet de reflexionar-hi encara m’ha fet més responsable del que he viscut. És a dir, el fet d’aplegar papers, de recollir articles, entrevistes que m’havien fet aquí i allà, notes d’alguns dietaris, endreçar-ho tot i intentar reflexionar-hi m’ha fet adonar que no només és possible això que jo he viscut, sinó que és una proposta per a qualsevol persona que, a través del món associatiu, de la societat civil, del món acadèmic, fins i tot des d’algunes institucions d’autogovern, vulgui ser present a nivell internacional com a català. Llavors, encara em responsabilitza més, perquè em sento portador d’una experiència que és veritat que té un punt de peculiar, però que molta gent comparteix, perquè hi ha moltes entitats que han aconseguit aquest reconeixement internacional. Si ho féssim més visible com a país, com a cultura, i fos més conegut que els catalans són benvinguts a nivell europeu i internacional, que podem tenir la nostra veu als debats, intervenir al Consell d’Europa, a Nacions Unides, i fer-ho com a catalans a través de diverses entitats, això ens donaria una altra mirada sobre un present que ara més aviat pateix una desinflada pel que fa a la qüestió nacional.

Has dit moltes coses i no sé si podrem estirar-ne tots els fils, però n’hi ha una que m’ha cridat molt l’atenció. Dius que és un moment dolç per a la projecció internacional com a catalans. M’ha sorprès, perquè jo diria que hi ha hagut moments en els últims quaranta anys en què això era bastant visible —potser en l’àmbit esportiu, sí en l’excursionisme o en la música popular i el cant coral—, i en canvi, ara tinc la impressió que, si més no a l’interior, n’hi ha molta menys consciència. Creus que és general, aquest moment dolç, o ho és en àmbits molt concrets, o en els que tu tens més presència?

Jo crec que sí que ho podem afirmar. Agafem dos àmbits, el món dels drets humans, amb la presència a Nacions Unides, i el món de la literatura. Actualment, existeix un entramat d’organitzacions no governamentals, institucions acadèmiques, fundacions, tant a nivell europeu com a nivell internacional, al qual els catalans tenim fàcilment accés sense renunciar a ser qui som, perquè hi ha hagut un treball immens. Cadascuna de les associacions ho sap: en el món del cant coral, de l’associacionisme excursionista, juvenil, sindical, en el món acadèmic, en el cinema i en la literatura, entre els escriptors i traductors… Potser en aquest àmbit és més fàcil perquè la llengua ens unifica i ens dona projecció. Però també hi ha, en el món del dret, quatre o cinc associacions d’advocats amb reconeixement internacional en tant que catalanes. Hi ha tot un entramat de la societat civil internacional, i en la mesura que estiguem autocentrats en Catalunya i vulguem ser presents amb la nostra veu als debats europeus i internacionals podem fer-ho. És una cosa relativament nova, dels últims vint o trenta anys, que hi hagi aquesta diversitat d’entitats i ONG que tenen accés al Consell d’Europa i als seus equivalents d’altres continents, i també a les Nacions Unides. Hi ha hagut una veritable evolució. Hi ha moltes entitats que han fet aquest camí de presència catalana al món.

L’àmbit de la literatura és el que he viscut personalment: després de l’experiència amb el PEN Català a nivell internacional, quan vaig entrar a l’Institut Ramon Llull vaig viure en primera persona les fires del llibre de Guadalajara i de Frankfurt i l’esclat de traduccions d’autors catalans al món. En escriure el llibre m’he adonat del que realment vam aconseguir entre tots. La cultura catalana, emmarcada per tots els territoris on es parla la nostra llengua, està ara reconeguda, té la seva taca en el mapa europeu de la literatura i de les traduccions. I de manera no discutida. Això és una cosa que ara que la tenim ens sembla evident, però que el 1990 no ho era. El meu assaig comença volent subratllar que això és perquè els catalans hi hem posat molt de compte, moltes persones amb iniciativa, amb capacitat, que, carta a carta, reunió a reunió, assemblea a assemblea, hem fet aquest camí; però també perquè ens han acollit. Hi ha un entramat de societat civil estrangera que ens dona la benvinguda en les lluites compartides, si utilitzem el llenguatge d’Òmnium. Recordem la presència a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007. Va ser extraordinari: la invitació a Frankfurt va ser una decisió del món editorial alemany que va optar per acollir la nostra literatura i fer una feinada de traducció que ens va obrir moltes portes. Perquè, després de l’alemany, van venir les altres llengües i s’ha creat aquesta evidència que els autors catalans són traduïts arreu, de manera que la literatura catalana té una presència normalitzada a nivell europeu i internacional.

L’Institut Ramon Llull ha continuat fent polítiques de traducció i d’acompanyament molt encertades. Fa uns dies hi ha hagut una missió d’editors estrangers a Catalunya, arran de la Setmana del Llibre en Català, i el Ramon Llull els ha acollit. Institucionalment, la feina diària de formiga es fa meticulosament i s’obté una bona resposta. Per tant, aquests dos factors, tant l’entramat del món no governamental com el reconeixement de la nostra literatura, crec que no hi eren fa trenta o quaranta anys, quan jo vaig començar a moure’m a nivell internacional, i ara sí. Per això dic que és un moment dolç des d’aquesta perspectiva històrica. Tot i que, quan mires enrere, descobreixes que hi ha hagut altres moments dolços, perquè quan, als anys vint, Pompeu Fabra i Carles Riba, Marià Manent i Víctor Català o Mercè Rodoreda funden el PEN Català, no van tenir gaires dificultats per ser reconeguts com a catalans. Era encara l’Europa de l’imperi britànic i de l’imperi francès i en aquell món associatiu del començament, dels inicis de la societat civil internacional, amb insistència, tenacitat i capacitat d’exigir-ho, aquells escriptors catalans es van trobar que als anglesos, al PEN anglès, amb la seva tolerància proverbial, els va semblar bé acollir una federació catalana diferent de la federació espanyola. Això ha fet que hi hagués una continuïtat d’un segle llarg de presència dels catalans com a catalans.

Una de les coses que explico al llibre és que he tingut el privilegi de fer aquesta feina internacional com a català sense haver hagut de lluitar mai per aconseguir-ho. Tant quan vaig començar, amb vint-i-pocs anys, com a president del Moviment Internacional dels Estudiants Catòlics, com després al PEN Català a nivell internacional, com després a l’Institut Ramon Llull, són d’altres que havien creat les institucions i havien aconseguit l’espai per a Catalunya. Jo senzillament he recollit un testimoni i l’he passat als que han vingut més tard. Crec que aquesta és una realitat que és poc visible i que, si fos més coneguda, potser veuríem que, tot i que a nivell polític estem ara en uns quants atzucacs; tanmateix, hi ha una presència internacional catalana i un reconeixement del nostre país a nivell cultural i del món associatiu que ens obre moltes portes.

Es pot tenir la sensació —no sé si la comparteixes— que aquesta projecció internacional, aquest reconeixement, la continuïtat d’aquesta presència, ha estat possible perquè —en el món literari o en el moviment escolta o en el cant coral, per exemple— el dinamisme de la societat civil i el nostre teixit associatiu ha permès que nosaltres hi arribéssim abans que els altres. Però potser, en aquests moments, hi ha menys visibilitat interna d’aquests processos. Penso en els anys daurats del festival de música de Cantonigròs, que donaven projecció exterior però també visibilitat a l’interior d’aquesta nostra presència internacional. Ara diria que tot això està més esmorteït. I no sé si, durant els anys del procés, es va saber utilitzar, aprofitar, tots aquests actors o ambaixadors, o no, i el que estic segur és que un cop la dècada del procés s’acaba, perquè s’ha acabat, un dels preus que estem pagant justament és que internament no reconeixem tota aquesta feina, no la veiem portes endintre. I és per això que parles de moment dolç i me’n sorprenc.

Jo he viscut la dècada del procés des de Londres, com a director del PEN Internacional, i en tornar a Barcelona el primer que he fet ha estat tancar-me a escriure aquest llibre. Aquest llibre realment parteix més d’aquesta experiència internacional, en què he participat organitzant congressos, missions a Turquia, el Kazakhstan o Mèxic, per a escriptors perseguits, assassinats, empresonats, i els catalans hi érem en peu d’igualtat amb tothom. No només això, sinó que cada any, quan anava a la fira de Frankfurt per fer la feina i trobar-me amb els editors que donen suport al PEN, cada any m’acollia l’Institut Ramon Llull i em deixaven al seu estand un raconet, i era una alegria veure la continuïtat de la nostra presència institucional. És veritat que el meu llibre té un to optimista que ja he vist que hi ha gent que li costa. Diuen: “Tal com està el moviment independentista, com es pot ser tan optimista?” Però jo només parlo de la meva experiència: no estic fent un diagnòstic sobre la Catalunya actual i les seves possibilitats, sinó que parteixo de la meva experiència de quaranta anys llargs de vida internacional. Que em permet dir que podem fer d’ambaixadors encara que no hi hagi ambaixades. Que ens podem arremangar i anar per feina. El dia que tinguem ambaixades, ja en parlarem. Però en aquests moments en què no en tenim, podem ser-hi, tanmateix, presents, podem tenir-hi la nostra veu.

Te’n poso dos exemples. El PEN Català, a través de la xarxa del PEN Internacional, ha sabut fer costat als escriptors ucraïnesos des del començament de la guerra. El PEN Internacional, tan aviat com Rússia va ocupar Crimea i el Donbàs el 2014 —jo n’acabava de ser nomenat director—, va organitzar una primera trobada a Estocolm amb escriptors russos i ucraïnesos per donar suport tant als ucraïnesos víctimes de l’agressió com als russos víctimes de la persecució de la llibertat d’expressió a Rússia. Des del febrer del 2022, des de l’intent d’invasió total russa, la xarxa s’activa i els catalans hi hem estat presents. Hem publicat articles sobre la situació, s’han presentat llibres, hem estat en missions a la Ucraïna en guerra, l’any passat vam acollir el president del PEN ucraïnès i tres escriptors joves han estat fent una residència a Vil·la Joana.

Fa quinze dies he estat al congrés del PEN a Cracòvia i ho he pogut constatar: els vincles entre els escriptors ucraïnesos víctimes de la guerra i els catalans són molt forts. Ens reconeixem, compten amb nosaltres, hem pogut recolzar-los. I hem viscut anècdotes delicioses, com aquesta que explico al llibre, que per a mi és molt significativa: l’any passat vaig participar en una missió a Ucraïna i em van demanar que expliqués la història del PEN Català; vaig projectar una imatge del bibliobús de la Generalitat, amb el qual el gener del 1939 els membres del PEN i molts altres escriptors van anar fins a la frontera fugint de les tropes franquistes. Els vaig explicar que aquell bibliobús s’havia fet servir per portar llibres al front, als hospitals de campanya, etc. Quan vaig projectar la foto va canviar el to de la conversa en aquella sala, on hi havia una seixantena de periodistes, narradors, poetes ucraïnesos. Una persona va aixecar la mà i va dir: nosaltres fem el mateix. Cada vegada que una biblioteca és bombardejada, carreguen el minibús que tenen i fan missions d’escriptors ucraïnesos o estrangers per portar-hi llibres —ja en porten repartits més de 30.000— i crear comunitat. En aquella sala de sobte es va crear un vincle entre el que havia estat la resistència al feixisme, aquí, en la nostra Guerra Civil, i el que està essent la resistència a l’actual atac feixista rus. Això pot ser molt anecdòtic, però també és molt profund.

Un altre exemple: ja és una tradició que el PEN Català doni suport a nivell internacional a les cultures indígenes americanes. Aquest estiu s’ha presentat a Chiapas una antologia de poetes en llengües maies, jo hi vaig ser, i després, al congrés de fa uns dies, l’antologia s’ha presentat internacionalment i s’ha convidat la comunitat a traduir aquests autors, a incorporar-los, ells i les seves llengües —el tseltal, el tsotsil, i també el mapudungun de Xile, el quítxua—, a la xarxa internacional literària. Com fer-ho? Doncs el PEN Català presentarà les traduccions al català de tots aquests autors indígenes a la Fira del Llibre de Guadalajara, d’aquí a un mes. La tradició catalana de resistència i suport a les polítiques lingüístiques i a la democràcia han fet que siguem un referent per a totes aquestes literatures secularment privades de drets lingüístics. Això és una experiència concreta: el PEN català fa d’ambaixador de l’experiència de recuperació, en l’època moderna, malgrat les dictadures que hem patit, de la llengua als Països Catalans.

L’acompanyament als pobles indígenes de l’Amèrica Llatina i el suport als escriptors que pateixen la guerra a Ucraïna són dues experiències concretes en què jo, i molts d’altres, hem participat.

Parlem un moment del títol del llibre. Diria que no és només una paradoxa, sinó que té un cert component de provocació, sobretot perquè, segurament per atzar, es publica l’any 2025, justament quan s’ha acabat el primer cicle del procés d’independència, que va culminar el 2017. I podem dir que s’ha acabat perquè ara mateix totes les institucions del país estan en mans de l’unionisme espanyol, a través del PSC. Quina és la provocació? En aquest context, quan alguns insisteixen a dir que hem fracassat, el títol, i per tant el llibre, pot ser llegit com un manual de resistència per a la supervivència. Com l’afirmació que, ni que les circumstàncies siguin ben difícils, hi ha feina a fer i es pot fer feina. Penso, per exemple, en l’anècdota que expliques de la intervenció de Carles Riba, a finals de l’any 38 o el 39, quan la guerra és a punt d’acabar, demanant al congrés del PEN paper per continuar imprimint llibres, com qui diu el dia abans que hagin d’emprendre tots el camí de l’exili. D’alguna manera fas una crida a l’esperança. I algú es deu haver molestat perquè hi veu un excés d’optimisme. Donem-hi la volta: una de les virtuts que té el llibre és, justament, el caràcter memorialístic de l’assaig. Parteixes d’experiències viscudes, les endreces i les articules de manera que el lector, tu mateix, en pot extreure conclusions, en forma de decàleg. En cap moment, malgrat les circumstàncies, fins i tot quan eren més difícils, ni sota el franquisme ni durant la transició, no hem deixat de tenir presència al món sense renunciar a ser el que som. Això ha estat possible. Això és possible. Sense haver de demanar permís a ningú, acollint i deixant-nos acollir.         

Tu ho has viscut des d’organitzacions diferents, i això és el que mostres en aquestes memòries, tant des dels moviments d’estudiants o professionals catòlics, com des del PEN, i per tant des d’una experiència de voluntariat, en la qual, tanmateix, et professionalitzes, però també des de l’Institut Ramon Llull, i això vol dir representant un organisme governamental. Fins a quin punt aquesta tercera experiència ha estat diferent? En el llibre no sembla que canviï gaire el teu rol quan actues com a societat civil o com a administració pública.

Doble resposta. Una: estic molt d’acord que més que optimisme és esperança. És una manera volgudament esperançada de ser en el món, de representar Catalunya al món i de ser català. I és una esperança que té tradició. I ara que fa pocs dies que ens ha deixat, deixa’m fer un homenatge a Fèlix Martí. El meu títol juga amb el de les seves memòries, que era Diplomàtic sense estat. Estic molt content perquè li vaig poder regalar un exemplar del meu llibre, aquest mes de juny, en un acte sobre la commemoració de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, en el que crec que devia ser el seu últim acte públic. L’actitud de Fèlix Martí ha estat clarivident: va veure l’escletxa per actuar com a ambaixadors encara que no tinguéssim ambaixades. I a més a més va ser una persona amb una gran capacitat de gestió. I per tant, la tradició que n’he rebut no ha estat només una tradició d’esperança sinó també pràctica. Quan escullen Fèlix Martí president del moviment internacional d’intel·lectuals catòlics MIIC-Pax Romana es troba que necessita un equip d’advocats i el crea, aplegant a Barcelona un equip d’amics i col·legues que constitueixen el Grup de Juristes Roda Ventura, que encara ara, més de quaranta anys després, continuen fent feina. Quan fa gairebé quaranta anys a mi m’escullen president del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics i em trobo al Palau de les Nacions de Ginebra amb aquelles carpetes de casos d’estudiants que havien estat represaliats a Guatemala, El Salvador o Colòmbia, i he de preparar les intervencions davant la Comissió de Drets Humans, tenia els juristes del Grup Roda Ventura que m’ajudaven a redactar en el llenguatge específic, diplomàtic, de les Nacions Unides. Aquella estructura l’havia creada Fèlix Martí i jo, molts anys després, la vaig rebre i vaig poder fer la feina gràcies a ells. Aquesta actitud esperançada és molt útil i fa forat. Per això hem de fer un homenatge a Fèlix Martí. Quan ell va morir jo era al congrés del PEN a Cracòvia, envoltat de gent amb qui en vaig poder parlar i ho entenien. Perquè els tibetans o els maies de Chiapas o els maputxes de Xile amb qui jo era han participat de la dinàmica que va engegar la Declaració Universal de Drets Lingüístics i, per tant, entenien qui era Fèlix Martí.

Amb el Fèlix també m’unia un cert plantejament de vida: l’esperança arrela en l’acció. Tots dos ho havíem heretat del nostre pas per Pax Romana, ell en la branca del moviment de professionals i jo en la branca d’estudiants. És una tradició que pensa la recerca espiritual no pas com una mena de suplement d’ànima, reservat a retirs que fugen del soroll de la vida quotidiana per assolir el silenci en llocs apartats, sinó que és una recerca feta a través dels reptes de la professió, en el discerniment de la vida quotidiana, en diàleg amb els amics amb qui fas comunitat, i que inclou l’estudi i el compromís social i polític. Tots dos venim d’una tradició d’espiritualitat de l’acció.

I en què afecta això el teu pas per l’Institut Ramon Llull?

Sí, és la segona part de la resposta. A l’Institut Ramon Llull, el meu nomenament coincideix amb el moment que el Govern Balear decideix plegar veles i abandonar el Llull. En aquell moment de crisi institucional i de moltíssima fragilitat, no només havíem de posar el turbo per preparar la presència a la fira de Guadalajara, sinó que ens ofereixen ser la cultura convidada a Frankfurt. Com ho vam fer? Enfortint entorn del Llull la comunitat sencera d’escriptors de tots els Països Catalans. Per a mi va ser evident que a l’Institut Ramon Llull havíem de fer la feina amb tot l’equip tècnic i amb els vincles amb el món editorial, inspirant-nos en les polítiques de traducció que havien posat en solfa a Noruega, Suècia, els Països Baixos, Finlàndia, que eren els nostres referents, però també col·laborant amb tot el teixit associatiu literari català, a través de la Institució de les Lletres Catalanes…

Ho recordo bé.…

Crec que també és això, aquesta manera d’entendre com havíem de treballar, el que explica l’èxit que va ser Frankfurt 2007. Al llibre ho explico: aquell any, a Frankfurt, la representació institucional dels Països Catalans era un trencadís. Teníem un ministre d’Andorra, el president de la Generalitat catalana, el president balear —en aquell moment s’acabaven de reincorporar a l’Institut—, tres ajuntaments del País Valencià, dos ajuntaments de l’Aragó, l’Alguer, l’Ajuntament de Perpinyà. Si no hagués estat per la complicitat, tan eficaç, de tota la xarxa que constituïen l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el PEN Català, el Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i la Institució de les Lletres Catalanes que tu dirigies llavors, si no hagués estat perquè la societat civil va fer pinya amb l’organisme governamental, no ens n’hauríem sortit. Aquesta és la meva experiència: quan anem tots a la una, malgrat la fragilitat immensa de l’instrument polític, podem aconseguir coses molt importants.

Hi estic d’acord i com que jo també ho he viscut en primera persona no t’ho discutiré gens… Però fem un salt i deixa que et pregunti —veient com ha evolucionat tot plegat en relació amb la pugna entre dues visions que encara vivim, i que potser ha revifat, l’autocentrada sobre la identitat catalana i la que s’identifica amb una regió autònoma espanyola—, creus que avui aquell Frankfurt seria possible? O repetiríem les mateixes discussions i a sobre guanyarien els altres?

Hi ha dos nivells, el de l’acció i el del relat. Gràcies a Déu, l’acció no depenia només de nosaltres. El món editorial alemany va fer el pas i ens va obrir les portes. Ens va dir: benvinguts, us volem traduir.

Vam viure un “Europa ens mira”…

Doncs sí. I és que els editors alemanys eren del tot conscients que tenien un planter de traductors com enlloc més, sabien que Alemanya és el país amb més universitats on s’ensenya català, coneixien la força de la catalanística alemanya i la tradició de segle i mig de vinculació entre la filologia catalana i la romanística alemanya, l’estudi de la nostra literatura medieval i de Ramon Llull. I per tot això ens van estendre la mà. Gràcies a això les nostres limitacions van quedar molt clarament complementades per la força del seu món editorial i traductor. I per les evidències, l’evidència que la nostra literatura és la literatura que s’escriu en català. L’Institut Ramon Llull va rebre l’encàrrec de respondre a la invitació de la cultura catalana a Frankfurt, i l’IRL només s’encarrega de la presència internacional de la literatura que es fa en català, que es fa al conjunt del domini lingüístic.

Però no vam poder controlar el relat. Des de l’IRL vivíem amb perplexitat el desplegament, arreu d’Alemanya, durant un any sencer abans de la Fira, d’un programa de més de cent activitats en aquesta clau, mentre a Barcelona, als mitjans de comunicació, esclata un debat que no tenia res a veure amb la feina que s’estava fent. Una feina que havíem fet colze a colze amb els editors alemanys. No n’hi va haver cap ni un, en cap moment, que ens demanés que traduíssim cap autor que no fos de literatura catalana. Per això que vam viure, soc prou esperançat per pensar que ens en tornaríem a sortir. Perquè no depèn només de nosaltres. És veritat que aquell relat, el nostre, l’hem de seguir alimentant. Però Frankfurt 2007 va convertir la presència internacional de la nostra literatura en una evidència tan gran que la taca de la literatura en llengua catalana al mapa europeu ja hi és. Podríem posar molts exemples divertits, hi ha molta salsa, del que va suposar promoure els escriptors de tots els Països Catalans a partir de tanta fragilitat institucional. Ens en vam sortir i crec que, malgrat totes les limitacions, en l’actualitat, sumant l’IRL, la ILC, l’AELC, el PEN i tantes altres complicitats, ens en tornaríem a sortir.

Tant de bo… Però ara mateix s’està preparant la presència a la fira de Guadalajara i no sé si el plantejament continua sent aquest.

No ho conec prou, però em sembla que no és comparable. Primer, perquè es convida una ciutat, la ciutat de Barcelona.

Doncs ja hem begut oli…

No. Perquè, en segon lloc, és una fira universitària. La meva experiència en aquest sentit va ser fantàstica. Quan jo vaig entrar a l’IRL havíem de portar especialistes catalans a vint-i-quatre simposis internacionals que s’organitzaven dins la Fira de Guadalajara. Teníem tres mesos de temps i en aquell moment vaig tenir l’aparició de Muriel Casals, que representava la Xarxa Joan Lluís Vives; la xarxa es va activar i vam portar una vuitantena de notaris, periodistes, sociolingüistes, fotògrafs, historiadors, científics que van participar en els debats acadèmics de la Fira del Llibre de Guadalajara, a més a més de tots els escriptors i els cantants i altres que s’hi van desplaçar. Però no sé fins a quin punt la invitació d’aquest any és comparable a la del 2004. El que seria interessant és veure si hi ha continuïtat entre la presència de Barcelona d’aquest any i la de fa una vintena d’anys. Dono per descomptat que sí, perquè hi ha presència dels escriptors catalans en el mercat del llibre de l’Amèrica Llatina. Ho explico al llibre: l’exili provocat pel franquisme, la presència d’escriptors, científics, intel·lectuals a Mèxic, ha estat un gran ambaixador. Mèxic és un dels països del món on es coneix més bé què és i què ha estat històricament Catalunya i què va significar la repressió durant la dictadura. Per tant, dono per descomptat que aquesta dinàmica de diàleg intercultural, que és la que mou les relacions literàries, serà activa i que els mexicans intervindran, també, en la manera com s’acollirà la presència de Barcelona a la fira.

Fa una estona has parlat de Fèlix Martí i ara mateix has recordat Muriel Casals. El llibre té alguna cosa, també, d’homenatge a uns quants noms. A Jordi Sarsanedas, per exemple, a qui dediques el llibre.

Jo vaig tenir el privilegi de tenir, durant quatre anys, d’estudiant, en el batxillerat, Sarsanedas com a professor de literatura francesa, i va ser un dels professors que et marquen. Per l’exercici de memòria, per la manera de ser a l’aula, com un actor, per la potència de la veu, extraordinària. A mi em va marcar i em va marcar com a escriptor, perquè em va fer llegir alguns textos que van ser decisius en aquell moment en què jo començava. Retrobar-me’l, molts anys després, com a president del PEN Català —va ser ell qui em va fer entrar a la junta l’any 1992— i anar amb ell als congressos de Praga o d’Escòcia va ser un veritable privilegi. Sarsanedas tenia aquesta presència internacional com a català solidíssima. La manera com s’adreçava als altres escriptors, la manera com intervenia a l’assemblea, era l’evidència que som una cultura europea que té moltes coses a dir. Hi ajudaven les seves relacions, els vincles amb altres escriptors, com quan vam ser a Glasgow, on ell havia estat lector a la universitat. Li estic molt agraït perquè no només va ser el meu professor, sinó que després també va ser un mestre de la manera de ser presents a nivell internacional.

I en aquesta presència internacional hi ha hagut altres experiències que m’han marcat, com la coneixença d’Anna Politkòvskaia. La vaig conèixer al congrés del PEN a Londres l’any 2001, després d’una experiència traumàtica. Jo era al consell que va muntar el congrés de Moscou del 2000. Va ser molt difícil, però el fet d’aconseguir ser a Moscou amb els escriptors russos i, des d’allí, denunciar la guerra de Txetxènia, denunciar la persecució de periodistes, denunciar el començament del règim tirànic de Putin, va fer que molts escriptors dissidents es giressin cap a nosaltres. Politkóvskaia, després d’haver estat sotmesa a un simulacre d’execució per militars russos, va haver d’anar-se’n a l’estranger, decidida, tanmateix, a tornar a Rússia; és aleshores quan ve al congrés de Londres i ens explica la seva experiència. Ho recullo al llibre. Ens va explicar que havia estat en l’obertura de fosses comunes, que en sortien cossos amb signes de tortura, cossos d’infants, dones, dones embarassades. Ella va definir el que estava passant a Txetxènia com un genocidi, és a dir, com una voluntat de destruir l’altre com a poble i com a cultura. Això va fer que un grup de centres PEN decidíssim donar-li suport de l’única manera que podíem fer-ho, que és convidant-la i mirant d’internacionalitzar la seva tasca com a periodista d’investigació. I així, paradoxalment, va aconseguir amb els anys un reconeixement internacional molt gran, però dins de Rússia només arribava a uns cercles molt limitats, perquè la Nóvaia Gazeta no és una revista de gran públic, i això feia que la seva feina no fos gaire coneguda. Però els seus reportatges es van anar traduint a diverses llengües i la vam convidar a Barcelona tres vegades. Això va marcar el PEN Català i a mi personalment, molt. Quan va ser assassinada, el dia de l’aniversari de Putin, el 7 d’octubre, una data especialment significativa, li vam fer un homenatge a Frankfurt. Immediatament, perquè el dia que va ser assassinada érem en plena fira del llibre. I l’any següent, el 2007, que va ser el de la cultura catalana com a convidada d’honor, dins el programa vam incloure un homenatge a Anna Politkóvskaia que la Fira va agrair especialment, perquè quan Rússia havia estat convidada, l’any 2003, la programació russa evidentment havia silenciat la veu de Politkóvskaia, i això a Alemanya havia sabut greu. En el llibre és molt present, hi ha tot un capítol marcat per ella, perquè una de les coses que intento analitzar o reflectir és com aquests encontres m’han ensenyat què s’ha de fer a nivell internacional. Ens vam deixar arrossegar per la força de la Politkóvskaia, i això ens ha portat al cap dels anys a estar presents a Ucraïna avui mateix. El fet de recolzar-la, de convidar-la, de fer-li notar que hi érem —el PEN la convidava a Oslo, a Estocolm, a Los Angeles, a Nova York, a Barcelona—, ens va dur en la línia de donar ple suport als dissidents de la Rússia de Putin.

Recordem una altra dona, Maria Mercè Marçal, que també ha estat present en la teva experiència.

La Marçal va ser molt present en el PEN Català, des del Comitè d’Escriptores. Va iniciar aquesta genealogia de l’escriptura de dones a nivell català i a nivell europeu, les Cartografies del desig, que van ser presentades internacionalment i van tenir ressò i es van repetir a diversos països. Però el congrés en què s’havia de presentar això, va ser un congrés en què ja sabíem que Maria Mercè Marçal tenia el segon càncer, el que al final se la va emportar, i va venir la Mercè Ibarz a presentar la feina que havien fet, aquelles cartografies. Va ser molt emotiu, al congrés de Glasgow, d’una banda, Mercè Ibarz presentant la feina que havien fet amb la Marçal i, alhora, en Sarsanedas, que retornava al lloc on ell havia estat professor de jove i on va deixar la carrera acadèmica per tornar a Catalunya, aquells anys tan difícils.

Aquest ha estat el meu privilegi: participar en la vida internacional amb Fèlix Martí, amb Jordi Sarsanedas, amb Maria Mercè Marçal i tants d’altres, com l’Aureli Argemí o Josep M. Terricabras. Són persones que tenien aquesta capacitat de posar junta la paraula i l’acció, de fer forat, com dir-ho, tenien una visió, una espiritualitat de l’acció que els permetia incidir en la realitat i provocar-hi canvis. Ha estat un privilegi haver-ho viscut. I viure-ho ara mateix, amb els escriptors indígenes de Chiapas, amb el president del PEN d’Ucraïna, persones que són veritables testimonis d’aquesta convicció que posant juntes la paraula i l’acció pots aconseguir fer forat.

Aquest concepte, l’espiritualitat de l’acció, defineix molt bé el llibre i et defineix molt bé a tu. I em fa pensar una altra vegada en aquest aspecte que sembla que incomoda algú, aquesta aparença d’optimisme del teu discurs, que en realitat és esperança. Pot fer la sensació que darrere d’aquest optimisme hi ha una falta de compromís. Però crec que és exactament al contrari: una de les coses que em sembla que transmets molt bé en el llibre, jo l’hi veig, és la serenitat del compromís, aquest compromís tranquil. Per viure un compromís a fons, dels que posen en joc la vida, no cal fer escarafalls, no cal alçar la veu. El que cal és ser-hi i treballar. I en aquest sentit el teu testimoni em sembla que és molt més important del que pot semblar a un lector nerviós, a un lector apressat, a un lector que potser busca una recepta que no pot ser mai explícita. Hi ha compromís a molts nivells i tu et compromets en el que fas, amb humilitat, amb modèstia, de debò. No ets dels que diu tira, tira, mirem de passar per l’ombra per no fer-nos-hi mal. No, del que es tracta és de buscar les escletxes d’oportunitat per comprometre’s, més aviat amb el testimoni que no amb grans proclames, perquè això és el que és veritablement transformador.

Quan estàs en una estructura, tant si és de la societat civil com a l’IRL, és molt important evitar grans proclames i dedicar-se a fer la feina. Aquest era l’esperit de Sarsanedas: mai feia proclames, però sempre hi era, i hi era de manera constant, de manera contínua. Què vam poder fer per la Politkóvskaia? La van acabar assassinant. Ara, aquells sis anys que vam estar amb ella, i tot el que es va traduir de la seva obra i tot l’impacte que va acabar tenint, van ser importants. Si alguna vegada jo feia una gran proclama —què sé jo: hem de defensar els escriptors perseguits per Putin—, el Sarsanedas em deia: «Sí, sí, però modestament». I això em sorprenia i em deixava descol·locat. Però és veritat: és des de la modèstia que hem avançat. D’alguna manera la presència catalana es basa en els contactes personals, en la feina de formigueta, en el coixí de tot el que abans que tu —n’era molt conscient quan era a l’IRL— han fet durant molts anys molts altres editors, traductors, que, abans que tinguéssim les oportunitats que van ser Guadalajara i Frankfurt, havien estat presents en moltes fires.

Després de Frankfurt, ho explico al llibre, ens vam trobar que a Grècia hi havia molts editors que volien traduir els autors que havien estat traduïts pels editors alemanys. Aquesta és la sort de Frankfurt: hi ha moltes literatures sobretot europees que s’emmirallen en allò que fan els alemanys. La paradoxa era que a Grècia no hi havia en aquell moment un planter de traductors, hi havia més editors que volien traduir que no traductors disponibles. I vam haver de formar-los. El repte era molt gran, però ens hi vam posar i vam tenir la sort immensa que l’Eusebi Ayensa era el director del Cervantes d’Atenes i que teníem molt bona relació amb l’equivalent del Llull a Grècia. Així vam poder organitzar, fàcilment, un seminari per a traductors a l’illa de Paros i això va permetre que, els anys següents, Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Emili Teixidor, Quim Monzó, Maria Àngels Anglada anessin essent traduïts al grec. La realitat era molt modesta, però els contactes que teníem van fer que fos possible tirar-ho endavant.

L’experiència és d’una gran fragilitat. Però, al mateix temps, malgrat aquesta fragilitat en què ens hem de moure, hi ha moltes possibilitats de traducció, molta gent interessada a conèixer allò que som, a col·laborar amb nosaltres. La feina de formigueta, al cap dels anys, fa taca d’oli.

Anem acabant… Quina serà la següent ambaixada que et tocarà liderar?

No ho acabo de saber, tot i que en tinc alguna intuïció… De moment el que vull mantenir és la meva presència com a vicepresident del PEN Internacional, que dona continuïtat a una feina de molts anys i, al mateix temps, em permet acompanyar la feina que fa el PEN Català, que ara mateix és molt actiu. Hi havia quatre delegats al congrés de Cracòvia, amb molta presència en tots els comitès: el de suport als escriptors perseguits o que són a la presó, el projecte de reescriptura de la Declaració dels Drets Lingüístics, el comitè d’escriptores, el comitè de joves. A mi m’agrada, com a vicepresident internacional, poder-hi ser present i, concretament, seguir el tema de les literatures indígenes d’Amèrica i la fundació, a través del Consell d’Europa, ja portem un any llarg treballant-hi, d’un centre PEN romaní per als escriptors gitanos, com en diem nosaltres —a cada país tenen un nom diferent—, dels tretze països europeus on hi ha escriptors en llengua romaní. Una de les coses més emocionants del congrés que hem fet a Cracòvia és que fos justament al país que va ser escenari de la Xoà, el país on van ser destruïts els jueus i els gitanos, que s’anunciés que s’està creant un nou PEN en llengua romaní i un nou PEN ídix. Hi ha una nova generació d’escriptors ídix al Brasil, als Estats Units, a Israel, que demanen crear un nou centre PEN. N’hi havia hagut un, amb Isaac Bashevis Singer i d’altres grans autors, que va desaparèixer a finals del segle XX. Poder presentar aquests dos centres al mateix lloc on hi havia hagut els camps d’extermini va ser un moment especialment intens, i estic content d’haver-hi pogut participar.

Abans d’aquestes memòries assagístiques vas publicar una novel·la ambientada en la guerra d’Ucraïna. Què vindrà després?

Crec que el següent llibre serà de poesia. Que ja toca.