Oi?

Ahir alguns companys van fer córrer en xats on coincidim una notícia de Racó Català més que crítica, gairebé una denúncia, sobre una altra notícia apareguda a l’Ara.

Tot i que jo també tinc l’Ara posat sota sospita, i no me’n falten raons, vaig fer el que crec que s’ha de fer sempre i, abans de sumar-me a l’assenyalament, vaig anar a llegir la font. I aleshores em vaig omplir de dubtes i de preocupació.

La peça en qüestió, signada per Laura Serra, es fa ressò d’una mena de decàleg proposat per Àstrid Bierge en el marc de la campanya del #repte21dies per mantenir el català en la vida quotidiana. Són consells molt bàsics que busquen, interpreto, reforçar l’autoestima del catalanoparlant i donar-li seguretat per lluitar contra aquesta mena d’instint de canviar automàticament de llengua davant l’altre —sigui qui sigui, i sobretot si sembla molt altre—, que molts catalans duen incrustat com si fos un tret genètic.

I, en aquest context, com em sembla que la peça deixa bastant clar, el cinquè consell, “No et capfiquis en casos d’emergència”, es pot entendre com un intent de desdramatitzar el repte i fer-lo més assumible per tothom. Jo no sé veure, en cap cas, que, com titulava Racó Català, l’Ara recomani “no parlar català davant de la policia o en una urgència mèdica”. Trobo que “recomanar” és un verb que no s’ajusta al que transmet el text.

I aquí venen les preocupacions.

La primera, davant la impressió que, especialment en relació amb les qüestions polítiques i socials, que gairebé són totes, cada vegada s’estén més l’hàbit de llegir pel broc gros i sense atendre a matisos. Deixant-nos endur per la nostra posició particular sense obrir espais a la comprensió del punt de vista de qui tenim davant i a les possibles raons, ni que ens semblin només parcials, que pugui tenir.

La segona, davant el que em sembla una tendència que es generalitza de substituir el debat públic per la cacera de bruixes, de pretendre trobar seguretat encastellant-se en les pròpies conviccions, per més mal fonamentades que estiguin. Assenyalant a crits les opinions de qui és davant nostre i que considerem inacceptables sense dedicar ni un moment a defensar amb raons les nostres.

És, crec, una mostra més de la irracionalitat visceral que s’està imposant com taca d’oli. I és per aquesta visceralitat, que substitueix el raonament, que han anat guanyant carta de naturalitat i finalment es poden acabar imposant tant els puritanismes suposadament progres com, cada dia amb més força, els discursos de l’extrema dreta.