L’he vista uns metres davant meu, amb una cadència gairebé musical en el caminar, pas segur i dolç alhora, la lleu dansa dels malucs, sinuositat a les espatlles. […]
Jo caminava amb pas apressat, com sempre, tot i la xardor d’aquest migdia, com si l’encalcés. Vista d’esquena, no cridava l’atenció per l’alçada ni per les formes, tampoc no vestia extremada, no feia res d’estrany ni remarcable.
Només, caminava amb pas dolç i segur alhora, amb una airositat que es feia mirar, que es feia acompanyar discretament, voluptuosament desitjable. L’he encalçada, pas apressat com sempre, i no he pogut evitar d’avançar-la, com a una passante qualsevol. Com hauria volgut endarrerir el moment fatal, aleshores!
Aleshores n’he descobert, potser, el secret. La música que s’escapava dels auriculars que l’aïllaven del seu voltant s’adeia amb la cadència d’aquella passa dolça, segura, que mig m’havia captivat.