Agonia
Diu que Arafat es mor, i sembla que la seva agonia serà a l’alçada èpica de la trajectòria carregada de llums, ombres i clarobscurs del líder palestí. […]
En un moment així, és inevitable, la set d’informació du els informadors a recollir reaccions i a estimular-les. N’hi ha dues d’espectaculars, i no podia ser d’altra manera.
La del ja reelecte president Bush, que ha respost amb un “Que Déu el perdoni” del tot coherent amb les seves omnipresents conviccions religioses i que si més no pot sonar compassiu, n’és una.
L’altra és gairebé denunciable. És la del primer ministre israelià, que ni tan sols s’ha molestat a reaccionar en persona. Un seu portaveu ha dit: “Arafat morirà com un gos.” Punt.
Home, no sé si aquesta és una manera gaire diplomàtica de preparar-se per al nou estadi del conflicte entre Israel i Palestina que la desaparició del rais provocarà. No sé -i ho dic assumint el risc que per una valoració així se’m puguin retreure aneu a saber quins penjaments, que no seria la primera vegada- si amb aquest despit i tanta absència de respecte es construeix gaire pau.
Deia això dels penjaments perquè fa un parell llarg d’anys vaig cometre la ingenuïtat, per dir-ne així, de publicar un article exclamant-me davant la paradoxa irresoluble que suposa voler reparar una “injustícia” històrica, la diàspora del poble d’Israel, creant-ne una de nova, la del poble palestí.
Encara no una setmana després de l’aparició de l’article, una carta a la bústia de l’Avui em mal llegia a consciència: “Vostè parla del retorn dels palestins a Israel com un dret, però sembla que oblida el dret dels israelians a tornar a casa seva”, em deia la corresponsal.
He rellegit l’article i no veig que cometés aquest oblit, ni que hi digués res susceptible d’ofendre israelians ni palestins. Si no és que la Rosa Maria em replicava des de l’ofensa prèvia, des de l’excitació del sionista que no admet sinó la seva veritat.
Potser aquella carta, aleshores, justificava l’article i el carregava de raó.