A l’ombra del Canigó
Hem estat quatre dies a Prada de Conflent, a l’ombra del Canigó, que amb prou feines s’ha deixat veure, i hem recorregut els camins dels quatre monestirs que evoca l’estrofa que obre “Los dos campanars“, l’epíleg del gran Canigó:
“Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?”
Entre Eus i Illa, ens hem enfilat fins a Santa Maria de Marcèvol, el més desconegut de tots quatre, un priorat recuperat de la ruïna cap als anys setanta gràcies a la generositat del prohom que en va comprar les terres i a la tenacitat d’una colla de voluntaris.
A mig camí de la carretereta que du des d’Illa fins a Ceret, hem enfilat el serpentí que s’atura al priorat de Santa Maria de Serrabona, el santuari de l’alabastre blanc i rosa, on així que te’n vas desitges tornar.
No gaire lluny de Prada, ens espera Sant Miquel de Cuixà, l’abadia de claustre magnífic, grandiós, amb prou feines reconstruït amb les peces recuperades aquí o allà, i l ‘altra meitat reposant potser per sempre als Cloisters de Nova York.
I, més enllà de Vilafranca de Conflent, Castell del Vernet amunt, Sant Martí del Canigó, aparentment impassible al pas del temps, amb el campanar que Verdaguer va fer dialogar amb el de Cuixà, i les dues esglésies sobreposades, i, a l’entrada superior, aquells dos sarcòfags tallats directament sobre la pedra de la muntanya.
És emocionant retrobar al Conflent les traces de la fundació del país. I encara ho és més constatar que ha estat gràcies a uns versos —com aquests que hi ha espigolats al camí que du de Sant Martí vell fins a Sant Martí nou—, gràcies a la força de poeta popular de Verdaguer, que el “superb” record avui encara és viu. I a fe que es val la pelegrinació!
La culminem retornant al cementiri de Prada, on reposa Pompeu Fabra. Sense ell tampoc no seríem, encara, i gosaria dir que per sempre, aquí.