Oi?

Aquest article s’ha estat covant des de fa dos anys, si no més. L’impuls inicial li ve amb la publicació de L’últim recital, el disc que aplegava els concerts de cloenda de la carrera de Raimon el 2017. Després, per molt diverses raons que ara no fan al cas, el comentari no es va poder ni escriure ni publicar quan tocava. Però no hi vaig deixar de treballar, confiant que Vilaweb el voldria igualment encara que no hi hagués cap pretext concret per publicar-lo. Pensava que així seria, també, una reivindicació del valor que tenen en si els productes culturals més enllà del llustre que sembla que els dóna l’actualitat. Però el temps, que corre traïdor, ha acabat fent-ne coincidir l’aparició amb els vuitanta anys del protagonista. Donem-ho per bo. […]

(més…)

Avui jo també celebro que Raimon fa 75 anys. I ho faig rellegint, tornant a escoltar, una de les cançons que per més que m’agrada potser no és entre les meves més preferides —”La pedra”, “La nit”, “Som”, “Cantarem la vida”, sempre, a més dels poetes a qui ha posat veu—, i m’agrada sobretot per aquesta imatge tan excepcional del temps que s’escola com l’aigua entre les mans:

(més…)