Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: PSOE

Vendre’ns per una reunió

0
Publicat el 21 de maig de 2020

Aquest mail obert es va publicar el 5 de gener, vigília de Reis. Ara ja tenim una certa perspectiva per valorar aquella promesa de reunió. Sí, d’acord, la pandèmia, la pandèmia, és la pandèmia el que no ha deixat que la cosa es concretés com es començava a concretar, d’acord, més a poc a poc que no s’havia plantejat, d’acord, ara que tot just es començava a picar pedra, i quanta pedra que no caldria picar… Sí, podem enganyar-nos de moltes maneres, i aquesta n’és una de ben eficaç. […] (més…)

La culpa és de Carme Chacón

0

L’últim mail obert denunciava sense gaires embuts aquesta manera d’identificar, a la pràctica, política i xantatge emocional, a partir de l’exemple concret del discurs vergonyós que sobretot el PSC, i especialment Carme Chacón i Miquel Iceta, ens han mirat d’imposar tots aqests anys. Feia així: […]

(més…)

Abans trencada que separada

0

No us heu cansat que us diguin que fractureu, amb el vostre projecte polític i la reacció a força de llaços grocs contra la repressió? Jo sí, i sobretot que m’ho retreguin aquells qui de vegades tot diria que no els costaria gaire tornar-s’hi fracturant, ara sí que literalment, el que hipogués haver entremig quan s’hi tornin. Això mirava de mostrar l’últim mail obert a partir d’un fet viscut, per fortuna del tot incruent, fa bens pocs dies. […]

(més…)

Fins quan és vigent la legalitat?

0
Publicat el 27 de juny de 2017

Això no és cosa del procés pero potser el procés també ho ha exacerbat: ens costa no bellugar-nos entre expressions estereotipades que primer ens ajuden a saber de què parlem prò al final, em temo, ja no volen dir gaire res. La “legalitat vigent” en podria ser una. Què és, ara mateix, la “legalitat vigent”? Què és sinó un tòtem que se’ns planta al davant com si davant seu ja no hi hagués res a discutir? Doncs això és el que en diria. […]

(més…)

Entre l’aritmètica i la cabalística

0

De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]

(més…)

Parlar clar, perdre la por

0

11 Parlar clar, perdre la por

El novembre del 2005, ara ha fet deu anys, va aparèixer l’últim article col·lectiu, l’onzè, d’una sèrie discontínua iniciada el 7 de novembre del 1999 amb un contundent “Ara toca, president“, que havia cridat infructuosament Jordi Pujol a gosar fer coalició amb Esquerra. Durant els sis anys que van transcórrer entre el primer article i l’últim, el país va passar de les conseqüències del pacte del Majestic del 1996 a l’experiència dels tripartits de Maragall i Montilla. Que és com dir que van ser els anys en què es va constatar l’esgotament del model autonòmic, un esgotament que culmina la travessia del nou Estatut. Quan vam publicar aquest article, faltaven encara cinc anys perquè el Tribunal Constitucional s’hi acarnissés mutilant-lo. I ja avisàvem del que podria venir aleshores. Del que ha vingut després. Que explica el punt on som.

(més…)

I ara, per què no toca, senyor Carod?

0

10 I ara per què no toca, Carod

El desembre del 2003, Artur Mas va guanyar unes eleccions amb una majoria tan justeta que no va poder formar govern. En aquells moments Esquerra va jugar el seu estira-i-arronsa per davant mentre per darrere es posaven les bases del primer tripartit.  El desè article col·lectiu que vam signar al diari Avui —gairebé cinc anys del primer, “Ara toca, president”, adreçat a Pujol— defensava l’aliança entre els partits sobiranistes. Vaja, salvades totes les distàncies —que en són moltes—, el que finalment hem aconseguit entre tots aquesta setmana…

(més…)

Benvinguts a casa

0
Publicat el 8 de gener de 2016

09 Benvinguts a casa

De vegades sembla que perdem de vista que tenim davant nostre un Estat plantat, a la contra, fins i tot quan això perjudica els seus propis interessos. Una prova en va ser, una dotzena d’anys enrere, aquella operació fallida que coneixem com l’OPA de Gas Natural. Que per què ho va ser? Recordeu, només, que va dur algun eminent polític espanyol a pronunciar una de les frases més boniques que hem sentit: posats a vendre’ns a l’estranger, abans alemanys que catalans… D’això parlava el novè article col·lectiu que vam publicar aquella colla, i que en aquest impàs m’ha semblat oportú de recuperar aquí.

(més…)

Retorn al planeta dels simis

0

08 Retorn al planeta dels simis

L’entranyable Floquet de Neu ens va semblar un bon correlat objectiu de la situació del país l’octubre del 2002. Amb quina bestiola ens hauríem de comparar avui?

(més…)

Qui hi guanya?

0

07 Qui hi guanya

Fa entre dotze i quinze anys una colla d’amics vam publicar una sèrie d’articles, començant per un que va fer certa fortuna, Ara toca, president. Els continuo penjant ara aquí, potser com si això pogués ajudar a certificar el canvi d’època que sentim. Avui és el torn de “Qui hi guanya?”, escrit a propòsit de la infausta llei de partits, una iniciativa que va evidenciar aleshores amb tota l’eloqüència —i continua evidenciant ara, ni que aparentment, afortunadament, bona part dels nostres pronòstics no s’hagin complert— què entenen alguns per regles del joc democràtic…

(més…)

Imatge de TV3 fa quinze anys

0

06 Vejam si TV3 deixa de ser..

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

L’altre canvi possible

0

05 L'altre canvi possible

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

El mite de la independència (judicial)

0

Dilluns publicava un mail obert sobre aquest concepte tan paradoxal, pur oxímoron, de la independència judicial. I, com per donar-me una mica més la raó, l’endemà els jutges catalans (o sigui, que viuen i treballen a Catalunya, sigui dit sense malícia) deixaven plantat el president de la Generalitat. I, per la nostra banda, amb l’anunci de la primera resolució que prendrpa el nou Parlament, estem a punt de fer un pas de gegant per començar a recusar les lleis espanyoles i els funcionaris que vetllen perquè ens siguin aplicades. El rellegeixo, doncs, en acabar la setmana. I m’hi refermo.

(més…)