Al mail obert d’aquesta setmana faig l’exercici de demanar-me per què lluitem, quin objectiu tenim, fins on volem arribar. És una reacció natural a tant de soroll, i al desconcert que provoca, al voltant dels indults, el perdó que potser els uns demanen o potser no i la temptació que es diria que d’altres tenen de fer memòria revisant interessadament el passat. Un exercici per no acabar de perdre el nord…
Aquest any se n’escauen cent del naixement de Joan Triadú, i Joan Josep Isern ha rebut l’encàrrec de comissariar-ne la celebració. En aquest context, dimarts 8 de juny vaig participar a la llibreria Ona en una conversa amb Agustí Pons conduïda per Susanna Álvarez sota el títol “El llegat de Joan Triadú a la crítica literària actual”. I això és el que hi vaig dir.
Òmnium d”Horta-Guinardo, en col·laboració amb els Lluïsos d’Horta i la llibreria Sagitari, va organitzar dijous de la setmana passada una presentació del Dietari de Canonges del president Quim Torra, el llibre que ha titulat Les hores greus.
M’arriba la notícia de la mort d’Enrique Badosa, traductor i poeta, a 94 anys. Fa uns anys li vaig dedicar una anotació aquí mateix, a propòsit de la publicació de Sine tradere, on va tenir la gentilesa d’incloure una versió castellana del meu poema “Conversa“.
Ens acabaran de desmobilitzar, els indults? O, al contrari, ja sigui per la burla que puguin suposar en ells mateixos o per l’onada d’anticatalanisme que ja desfermen, ens reactivaran? En qualsevol cas, potser hem d’aprofitar el soroll per tornar a rebutjar el judici, per denunciar la repressió generalitzada i per no deixar d’assenyalar els veritables culpables del cul de sac on ens trobem. De tot això anava l’últim mail obert.
Això era l’1 de maig al capdamunt d’Horta: temps revolt de primavera, ara plou ara fa sol, i allà mateix arrenca un arc de sant Martí que s’enfila majestuós cel amunt. I es fa mirar. I ens captiva. I correríem a empaitar-ne el naixement, com si fos concret i material i aprensible. I no, només, com si fos poc, un joc entre l’aigua i la llum. Només, com si fos poc, un efecte visual. Real, tanmateix.
Bé, sembla ser que Esquerra i Junts, i fins i tot la CUP, han trobat finalment, gairebé en extremis, la manera de conciliar les diverses estratègies en alguna mena de síntesi. Potser el gest de força d’aquest diumenge per part de l’ANC, i el brillant sermó de la setmana passada de Jordi Cuixart, han servit per tornar a posar a rega els partits, o els ha pogut sols solets el vertigen de la perspectiva d’unes noves eleccions. Ara, aviam si tots plegats serem veritablement capaços d’aplegar d’una vegada les forces, malgrat totes les discordances, o tornarem a deixar-nos embriagar per l’enfrontament intern. Aquesta absurda agonia m’ha recordat com van anar les anades i vingudes que van dur, entre el 1919 i el 1948, Irlanda des del Regne Unit fins a la república independent. I així ho he recollit en l’últim mail obert, mirant d’extreure’n alguna lliçó.
Es veu que TVE està endreçant arxius i això fa que vagi deixant a la vista programes històrics, com ara una revista d’actualitat i cultura infantil i juvenil que es deia A can 80, dirigida per Enric Frigola i que tenia, segons uns crèdits que és imprescindible de llegir, Montserat Minobis i Guillem-Jordi Graells entre els guionistes.
El mail obert d’aquesta setmana mira de llegir críticament, i amb esperit tan positiu com n’he estat capaç, la proposta de full de ruta de l’ANC, que els socis debatran aquest mes de maig mateix. I ho fa centrant-se sobretot en dos aspectes, si és que són diferents: la posició en el joc entre partits, d’una banda, i la relació amb el Consell per la República, de l’altra. A partir d’un implícit que he dinat per descomptat: l’Assemblea no pot tractar el Consell com si no hi fos o no hi tingués res a veure, perquè forma part des del primer dia del seu consell de govern. La presidenta de l’Assemblea hi té veu i vot. Per això no té cap sentit que l’ANC sembli voler-hi competir en comptes de cooperar-hi com estan fent els seus socis des de la base. Diria que, així, el full de ruta reflecteix nítidament una preocupant incapacitat de situar-se en el nou context on som. Ara hauríem de discutir sense més ambigüitats si tots plegats donem suport a la pausa indefinida que proposa Esquerra o a l’increment de la confrontació amb l’estat espanyol que, teòricament, defensen totes les altres forces polítiques i civils. Doncs aquesta és la qüestió que plana per sota de l’article.
Finalment m’hi he decidit: a l’últim mail obert explico com veig les negociacions entre Esquerra i Junts posteriors a les eleccions del 14 d efebrer, i ho faig fastiguejat per la manera com les presenten la majoria de mitjans i d’opinadors, tots donant per descomptat que això s’hauria de resoldre en un pim pam i passa que t’he vist. Però no, hi ha en joc el futur del país i de la seva gent. I per tant potser el que hauríem d’exigir als negociadors no és que corrin, sinó que treballin i que hi posin l’ànima i la lleialtat que massa vegades hem trobat a faltar tots aquests anys de teòrica lluita compartida…
Acaba de sortir el número 70 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’IEC, i hi publico un comentari breu de la novel·la grossa, com fa esperar que ho sigui el seu títol, L’esperit del temps, de Martí Domínguez, penúltim premi Òmnium. Hi dic:
“Més alts que les llances dels dies perduts…” Aquesta setmana, als arbres del parc de Nou Barris els han florit poemes, com aquests pollancs de França, de Carner, gràcies a l’institut Oriol Martorell.
Les primeres roselles m’han sorprès a tocar del petit carrer d’Hipàtia d’Alexandria, que sempre fa de bon homenatjar tot passejant-hi.
