El cementiri de Montjuïc és ple de monuments. No: és tot ell un monument. Un espai on es concentren moments de temps passats que ens parlen del que hem estat. I, quan menys t’ho esperes, probablement, també del que som o de cap on pot ser que anem.
Passejant per Manresa em crida l’atenció una placa que anuncia una especialitat del Dret que no coneixia.
La civilització progressa i d’uns anys ençà gairebé tothom ha après que el patrimoni és valuós i que, per això, més val conservar-lo.
com una dèria
sortir del niu
recórrer el tronc
pi rere pi
seguir el camí
anar endavant
sempre endavant
com un sol cos
cap enllaçat
darrere cap
darrere cap
darrere cap
darrere cap
cap rere cap
com un sol cos
fins a la fi
pi rere pi
ves quina fi
cicle infernal
com una dèria
Hi ha indrets que semblen ells mateixos, essencialment, espais de fantasia: els balnearis, per exemple. D’altres queden al fons de la memòria com un espai de record on tot hauria pogut ser possible: la caseta de les meves ties àvies a Ontinyent, en el meu cas. Ara imagineu que tots dos espais conflueixen, i tindreu a les mans l’evocació del balneari dels avis Guajardo de Maria Campillo, tota una educació sentimental.
Silenciosament, callada, en companyia de les seves ombres, ahir se’n va anar Teresa Bertran, dita d’Arenys, poeta i llengua viva.
Ahir al matí, a Vic, ens vam abrigar del fred recordant Carles Furriols, convocats per Eduard Casas en nom de Poetes i músics per la República, amb, entre d’altres, Ter Tarrida, Xavier Baró, Biel Majoral, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Lluis Puig Gordi, Toni Comín, Carles Puigdemont.
Després del parèntesi nadalenc torna a ser temps d’exàmens. Per bé que, llevat de tu mateix, la majoria de protagonistes s’hi renoven cada any, tot plegat té molt de procés rutinari i reiteratiu. Si no fos que gairebé sempre t’hi espera alguna sorpresa imprevista o fins i tot inversemblant.
Reviso lectures fetes aquest 2023 que avui s’acaba, i retrobo, entre els diversos Pessoa que l’escapada a Lisboa va servir de pretext per retrobar, uns fragments de L’hora del diable que se’m tornen a la vista un bon desig per a l’any que demà començarà.
Ni que pugui semblar mentida, això de definir-se ideològicament continua generant discussions obertes i sense final. I hi ha els qui tenen molt clar què són o com es volen mostrar i els qui estan convençuts que entre dir-se d’esquerra o de dreta no hi ha sinó una mica de màrqueting i poca cosa més.
Em fascina Jean Echenoz. Em fascina la fredor entre còmplice i distreta de la seva prosa clara (i tan ben dita en català planer per Anna Casassas). Em fascina el joc innocent amb què trena la realitat més contrastable amb la ficció més agosarada. Em fascina com arrossega el lector a creure’s el que explica sense renunciar gens, o això és el que ens indueix a pensar, a la pròpia mirada crítica.
L’anècdota lingüística del dia: vaig a fer-me una revisió mèdica, obligat per l’entitat bancària que m’ha fet la gràcia de concedir-me un préstec —a la quota del qual s’afegirà la de l’assegurança de vida preceptiva, no fos cas que em morís abans d’hora i els deixés sense cobrar, pobrets—. Cal que digui de quina entitat es tracta?
