Het Werkmanspaleis
La civilització progressa i d’uns anys ençà gairebé tothom ha après que el patrimoni és valuós i que, per això, més val conservar-lo.
La civilització progressa i d’uns anys ençà gairebé tothom ha après que el patrimoni és valuós i que, per això, més val conservar-lo.
com una dèria
sortir del niu
recórrer el tronc
pi rere pi
seguir el camí
anar endavant
sempre endavant
com un sol cos
cap enllaçat
darrere cap
darrere cap
darrere cap
darrere cap
cap rere cap
com un sol cos
fins a la fi
pi rere pi
ves quina fi
cicle infernal
com una dèria
Hi ha indrets que semblen ells mateixos, essencialment, espais de fantasia: els balnearis, per exemple. D’altres queden al fons de la memòria com un espai de record on tot hauria pogut ser possible: la caseta de les meves ties àvies a Ontinyent, en el meu cas. Ara imagineu que tots dos espais conflueixen, i tindreu a les mans l’evocació del balneari dels avis Guajardo de Maria Campillo, tota una educació sentimental.
Silenciosament, callada, en companyia de les seves ombres, ahir se’n va anar Teresa Bertran, dita d’Arenys, poeta i llengua viva.
Ahir al matí, a Vic, ens vam abrigar del fred recordant Carles Furriols, convocats per Eduard Casas en nom de Poetes i músics per la República, amb, entre d’altres, Ter Tarrida, Xavier Baró, Biel Majoral, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Lluis Puig Gordi, Toni Comín, Carles Puigdemont.
Després del parèntesi nadalenc torna a ser temps d’exàmens. Per bé que, llevat de tu mateix, la majoria de protagonistes s’hi renoven cada any, tot plegat té molt de procés rutinari i reiteratiu. Si no fos que gairebé sempre t’hi espera alguna sorpresa imprevista o fins i tot inversemblant.
Reviso lectures fetes aquest 2023 que avui s’acaba, i retrobo, entre els diversos Pessoa que l’escapada a Lisboa va servir de pretext per retrobar, uns fragments de L’hora del diable que se’m tornen a la vista un bon desig per a l’any que demà començarà.
Ni que pugui semblar mentida, això de definir-se ideològicament continua generant discussions obertes i sense final. I hi ha els qui tenen molt clar què són o com es volen mostrar i els qui estan convençuts que entre dir-se d’esquerra o de dreta no hi ha sinó una mica de màrqueting i poca cosa més.
Em fascina Jean Echenoz. Em fascina la fredor entre còmplice i distreta de la seva prosa clara (i tan ben dita en català planer per Anna Casassas). Em fascina el joc innocent amb què trena la realitat més contrastable amb la ficció més agosarada. Em fascina com arrossega el lector a creure’s el que explica sense renunciar gens, o això és el que ens indueix a pensar, a la pròpia mirada crítica.
L’anècdota lingüística del dia: vaig a fer-me una revisió mèdica, obligat per l’entitat bancària que m’ha fet la gràcia de concedir-me un préstec —a la quota del qual s’afegirà la de l’assegurança de vida preceptiva, no fos cas que em morís abans d’hora i els deixés sense cobrar, pobrets—. Cal que digui de quina entitat es tracta?
No m’hi puc resistir: cada cop que una flor de l’hibisc s’esbatana, l’he de retratar. Però no patiu: us n’he estalviades moltes…
Diumenge passat, vigília de la Diada, avui fa una setmana, vaig entomar una bona assolellada des d’un dels escenaris de la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta celebrant, amb Xavier Graset i, en nom de Casals-Combel, les editores Noemí Mercadé i Montse Martín, la reedició de les històries d’en Massagran que, als anys 80, Ramon Folch i Camarasa, amb el suport gràfic de Josep M. Madorell, va adaptar o escriure en còmic a partir de la novel·la original del seu pare, Josep M. Folch i Torres, i les imatges de Junceda, publicada al Patufet el 1910.