Oi?

Es veu que TVE està endreçant arxius i això fa que vagi deixant a la vista programes històrics, com ara una revista d’actualitat i cultura infantil i juvenil que es deia A can 80, dirigida per Enric Frigola i que tenia, segons uns crèdits que és imprescindible de llegir, Montserat Minobis i Guillem-Jordi Graells entre els guionistes.

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana mira de llegir críticament, i amb esperit tan positiu com n’he estat capaç, la proposta de full de ruta de l’ANC, que els socis debatran aquest mes de maig mateix. I ho fa centrant-se sobretot en dos aspectes, si és que són diferents: la posició en el joc entre partits, d’una banda, i la relació amb el Consell per la República, de l’altra. A partir d’un implícit que he dinat per descomptat: l’Assemblea no pot tractar el Consell com si no hi fos o no hi tingués res a veure, perquè forma part des del primer dia del seu consell de govern. La presidenta de l’Assemblea hi té veu i vot. Per això no té cap sentit que l’ANC sembli voler-hi competir en comptes de cooperar-hi com estan fent els seus socis des de la base. Diria que, així, el full de ruta reflecteix nítidament una preocupant incapacitat de situar-se en el nou context on som. Ara hauríem de discutir sense més ambigüitats si tots plegats donem suport a la pausa indefinida que proposa Esquerra o a l’increment de la confrontació amb l’estat espanyol que, teòricament, defensen totes les altres forces polítiques i civils. Doncs aquesta és la qüestió que plana per sota de l’article.

(més…)

Finalment m’hi he decidit: a l’últim mail obert explico com veig les negociacions entre Esquerra i Junts posteriors a les eleccions del 14 d efebrer, i ho faig fastiguejat per la manera com les presenten la majoria de mitjans i d’opinadors, tots donant per descomptat que això s’hauria de resoldre en un pim pam i passa que t’he vist. Però no, hi ha en joc el futur del país i de la seva gent. I per tant potser el que hauríem d’exigir als negociadors no és que corrin, sinó que treballin i que hi posin l’ànima i la lleialtat que massa vegades hem trobat a faltar tots aquests anys de teòrica lluita compartida…

(més…)

Acaba de sortir el número 70 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’IEC, i hi publico un comentari breu de la novel·la grossa, com fa esperar que ho sigui el seu títol, L’esperit del temps, de Martí Domínguez, penúltim premi Òmnium. Hi dic:

(més…)

“Més alts que les llances dels dies perduts…” Aquesta setmana, als arbres del parc de Nou Barris els han florit poemes, com aquests pollancs de França, de Carner, gràcies a l’institut Oriol Martorell.

Les primeres roselles m’han sorprès a tocar del petit carrer d’Hipàtia d’Alexandria, que sempre fa de bon homenatjar tot passejant-hi.

El vaig escriure un Divendres Sant perquè es publiqués un Dilluns de Pasqua. I, és clar, m’ha quedat un article de Passió, però em temo que sense Resurrecció… Un any després de l’inici de la pandèmia, és inevitable començar-ne a fer balanços. I per ara el meu no pot ser gaire positiu: crec que, com més dies passen d’aquest nou ordre que vivim, més lluny estem de civilitzar-nos com sembla que ens convindria… O trobeu que m’enganyo?

(més…)

Els arbres han florit de cap a cap del carrer del pintor Pinós.

Espero que la posició de Marta Vilalta respongués més a un mal moment, allò que tenen les instantànies, que no a la disposició negociadora d’Esquerra…

La capacitat que tenen els socialistes de tergiversar les coses sembla no tenir límit. Ara és Salvador Illa, cap de la llista que va obtenir alguns vots més que la que encapçalava Pere Aragonès, qui pretén que aquest sol fet li dona dret a protagonitzar una sessió d’investidura com a candidat a presidir la Generalitat. Per què, si no té cap possibilitat de superar-la? O potser sí que en tindria alguna, segons què plantegés? He mirat d’imaginar-ho en el mail obert d’aquest dilluns.

(més…)

Ja sé que no té res de singular…

(més…)

(més…)

El Mail obert d’aquesta setmana s’esplaiava contingudament arran de l’aquelarre muntat fa uns dies per una colla de sicaris del règim que controlen les organitzacions empresarials i altres parafernàlies del món econòmic. En el context de les negociacions per a la formació de govern posteriors a les eleccions del 14 de febrer, i sobre la base d’un indisssimulat xantatge sentimental propiciat per la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques, van elevar un crit d’ordre i estabilitat sense altre objectiu que perpetuar els privilegis dels vells detentors del poder al regne de les Espanyes. Va ser un acte polític, obscenament polític. I se’ls va veure el llautó d’una hora lluny.

(més…)

S’acaba el febrer. Ja fa només dos mesos que, per cap d’any, contemplàvem aquesta posta de Lluna a Collserola.

(més…)