Aquest matí, a l’albada, durant aquella estona de claror tènue i neta que hi ha entre trenc d’alba i el primer sol que enlluerna, a la banda de xaloc, l’horitzó convidava a fantasiejar.
Fa uns dies ens van torbar les notícies sobre l’assalt al Capitoli, i acte seguit les imatges i els talls de veu indiscutiblement tumultuosos que arribaven de Washington en temps real. Qui més qui menys s’ho devia veure a venir, després que el president Trump fes des de feia setmanes, mesos, agitació en contra del resultat de les seves eleccions. Però més enllà de la irresponsabilitat presidencial, el cas té des d’aquí un alre interès: s’assembla en res aquella manifestació amb les nostres? O, si ho voleu prgeuntar d’una altra manera: totes les causes són iguals, igualment legítimes? Sobre tot això he mirat de reflexionar en el mail obert d’aquest dilluns.
Qui m’ho havia de dir: al final les circumstàncies, que avui són la convicció que és hora de comprometre’s si volem alliberar de debò el país, m’han dut a afiliar-me a un partit. A dos, ben mirat: a Acció per la República, primer, i després, per acord dels qui en som, a Junts per Catalunya.
Per una operació d’avituallament que ara no ve al cas, he d’anar al Leroy Merlin del carrer de Fontanella, i en passar cap a les caixes per sortir-ne em colpeix aquest missatge.
Així s’ha llevat a Barcelona l’últim dia del 2020. Si amplieu la foto veureu al centre, ben brillant, el símbol de l’amor i de les relacions més pròximes: quina paradoxa!
M’ha tocat escriure un mail obert el dia mateix de Nadal. I potser és per això que l’he enfilat recuperant un dels referents particulars d’aquestes festes: la cançó que Pau Riba els dedica al segon Dioptria. Ha sortit això. […]
És Nadal. Doncs bones festes. I, sobretot, bon any nou. Que sigui ben nou i ben bo, de debò. […]
Fa uns dies va cremar una nau industrial es pot dir que abandonada al barri del Gorg de Badalona. Hi malvivien entre cent i dues-centes persones sense casa, probablement sense papers i sense moltes altres coses. I la reacció institucional va ser, crec, sorprenentment autocomplaent. Per dir-ho ben malament: el més visible ha estat que es declaressin alguns dies de dol. D’aquí el mail obert titulat amb nitidesa “Dol hipòcrita“. […]
No cal que digui quina és la situació de la nostra llengua. Ni que recordi la tendència que tenim a fer-ne objecte de discussió, discussions que sovint bizantinegen. Últimament, però, s’hi ha tornat amb molt bones aportacions de gent que hi entén —mentre que, alhora, es produïen anècdotes, com les que ens ha ofert la senyora Colau, que han tornat a encendre les ires dels qui les sofrim—. L’últim mail obert de novembre mirava d’afegir-hi el meu punt de vista. […]
Sento que ha mort Josep Pla-Narbona i ràpidament em torna a la memòria aquesta coberta, la de la plaquette amb text de Salvador Espriu Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona, publicada la Diada del Llibre del 1968 per Llibres de Sinera. […]
Aquest article s’ha estat covant des de fa dos anys, si no més. L’impuls inicial li ve amb la publicació de L’últim recital, el disc que aplegava els concerts de cloenda de la carrera de Raimon el 2017. Després, per molt diverses raons que ara no fan al cas, el comentari no es va poder ni escriure ni publicar quan tocava. Però no hi vaig deixar de treballar, confiant que Vilaweb el voldria igualment encara que no hi hagués cap pretext concret per publicar-lo. Pensava que així seria, també, una reivindicació del valor que tenen en si els productes culturals més enllà del llustre que sembla que els dóna l’actualitat. Però el temps, que corre traïdor, ha acabat fent-ne coincidir l’aparició amb els vuitanta anys del protagonista. Donem-ho per bo. […]
La ciutat tot just es desvetlla, indiferent al diàleg entre la Lluna i Venus, molt més indiferents al brogit que de mica en mica substituirà els llums encara encesos.
El 16 de novembre, el primer dilluns després del gran nyap que el nostre govern va cometre pretenent ajudar els autònoms, vaig publicar aquest mail obert. Hi plantejava algunes qüestions elementals que és inversemblant que els responsables corresponents no haguessin tingut en compte abans; però, si ho haguessin fet, costa d’acceptar que s’equivoquessin tant… Va ser curiós d’observar, després, algunes reaccions a l’article, que el veien, amb enuig o amb gaudi segons la posició de cadascú, com un atac al conseller El Homrani o al seu partit. I no, la crítica s’adreçava al govern, que per a mi és tot un, i als partits que li donen suport, per la incapacitat de reaccionar públicament de manera decidida. […]
L’octubre del 1920, Josep M. Folch i Torres va estrenar la seva particular recreació d’una de les rondalles més populars arreu del món, La Ventafocs, amb un èxit de públic només comparable al dels seus Pastorets. Ara, en ocasió del centenari de la primera representació al teatre Romea, la Fundació Folch i Torres ha fet una reedició del llibre que, malgrat l’estat d’alarma, es va poder presentar en societat a la llibreria Ona el passat 5 de novembre. I em va correspondre fer-ho a mi, que he tingut cura de l’edició, d’aquesta manera. (Llàstima que a l’enregistrament hi faltin els últims minuts…) […]
Aquesta setmana ens ha colpit la notícia que Montserrat Carulla, la mare de totes les actrius, ha mort als noranta anys. I de seguida m’han vingut al cap les cinc o sis vegades que vaig coincidir amb ella, el temps que vaig ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot una, a Sant Cugat. […]