Al bell mig, geranis
Començo a llegir, per veure com sona,
Els exclosos, una novel·la publicada el 1980 per la premi Nobel Elfriede Jelinek que ara ha traduït Alexandre Gombau per a Columna.
[…]
“Una nit, a la fi dels anys cinquanta, té lloc un atracament al parc municipal de Viena. Durant l’esmentat incident, un passejant és abordat per les persones següents: en Rainer Maria Witkowski, la seva germana bessona, l’Anna Witkowski, la Sophie Pachhofen, abans Von Pachhofen, i en Hans Sepp. En Rainer Maria Witkowski deu el seu nom a Rainer Maria Rilke. Tots tenen uns divuit anys, llevat d’en Hans Sepp, que és dos anys més gran, tot i que també ell és un immadur. De les dues noies, l’Anna mostra una ràbia més exacerbada i ho fa palès acostant-se més que ningú a l’assaltat. Cal molt de coratge per esgarrapar la cara a una persona que et mira de fit a fit (per bé que no s’hi veu gaire perquè tot és fosc), i més quan et veus reflectit a les seves pupil·les; ja que els ulls són el mirall de l’ànima, que, si fos possible, hauria de restar incòlume. Altrament, es podria pensar que l’ànima se n’ha anat en orris.
“Precisament, l’Anna hauria de deixar en pau aquest individu perquè té més bon caràcter que no pas ella. Perquè ell és la víctima i ella la malfactora. I com que és innocent, la víctima sempre és millor. La veritat és que, avui dia, encara és possible trobar nombrosos criminals innocents. Treuen amistosament el cap per les finestres guarnides amb flors per saludar, plens de records de guerra, al públic. Uns altres ocupen alts càrrecs. I al bell mig, geranis. Tot ha de restar definitivament perdonat i oblidat perquè tot pugui tornar a començar.”
Els dos primers paràgrafs, així, amb aquest aire objectivista, gairebé asèptic, d’una neutralitat feridora, van clavant-te suaus cops de puny al ventre. Suaus, però seguits i prou contundents per deixar-te sense aire. L’al·lusió casual a Rilke -que el nom no fa o potser sí la cosa-, l’aclariment que el més gran “també ell és un immadur”, el diguem-ne coratge de l’agressora, el creuament que sembla inadvertit entre els substantius víctimes i malfactors i l’adjectiu innocents. “I al bell mig, geranis.”
L’equilibri austríac, el paradís de la civilitat i de l’oblit hipòcrita, l’imperi de l’aparença superficial que cobreix unes clavegueres pudents, ànimes miserables com les retratava Berhard. L’equilibri austríac, només?
(Com un record, potser incòmode, d’Enric Marco, també.)