Tenia ganes de recórrer altra vegada la Safor, com el darrer estiu fugaçment per l’autopista. […]
Recordo un pas entre muntanyes i de sobte la vall que s’obria entre la
serra i el mar, estreta i frondosa. Potser l’he idealitzat, em deia, o
potser no: en recordo unes imatges que invoquen totes soles alguns dels títols
de Josep Piera que de fa anys en llegeixen el paisatge.
El cas és que ben de matí surto d’Oliva camí de València i un espès llençol de boira ho cobreix tot: les hortes
rogenques, la costa dessota, els cingles verds. No es veu res, enllà de
la claror mat que anem penetrant. No es veu res i la llum del matí sembla cega.