La justícia era una paròdia

Tercer aniversari dels fets del nostre Octubre del 17. Primer aniversari de les reaccions a la sentència de la vergonya. I el més calent és a l’aigüera. I continuem esperant qui sap quina mena de momentum mentre la repressió no s’atura. Ni s’aturarà. Amb causa manifesta, o sense. Perquè l’objectiu d’Espanya, de l’estat que ens oprimeix i ens esprem, és, ara més que mai, sotmetre’ns. Explotar-nos. Liquidar-nos a través del nostre propi desistiment. I això demana que hi reaccionem amb contundència. Com mirava d’argumentar el mail obert del 4 d’octubre. […]

La justícia era una paròdia

Som de ple en un mes que ja és tot ell una commemoració. Per la victòria èpica del Primer d’Octubre del 2017, que va culminar amb les proclamacions de la república en dos temps, tan desinflades, els dies 10 i 27. Per la conquesta del carrer després de la sentència infame dos anys després, l’octubre i el novembre del 2019. Tant és així, que fins i tot l’estat espanyol sembla haver-se volgut afegir a la festa: o és que potser devia ser casual l’elecció del dia 1 perquè el ministre del ram lliurés unes vergonyoses condecoracions al comissari en cap dels mossos d’esquadra i a setze servils guardians més del seu ordre constitucional?

I no només això. Aquest any la justícia espanyola sembla que s’hi ha posat a pit a l’hora de fer que la setmana passada destaqui prou en el calendari. Dilluns 28 de setembre coincidien, entre més, el judici a Tamara Carrasco, la sentència contra Jordi Pesarrodona i la ratificació de la sentència d’inhabilitació contra el president Quim Torra. Fixeu-vos-hi: com feia notar fa uns dies Sergi Sabrià en una entrevista, els pretextos per a tots tres processos eren, respectivament, haver enviat un whatsapp, portar un nas de pallasso i no haver despenjat una pancarta. Tal com ho llegiu.

Ja veieu com va la cosa a Espanya, avui. Si qualsevol de nosaltres crida els companys a protestar legítimament tot manifestant-se, va i el poden acusar de terrorisme. Si un regidor es significa retratant-se amb un nas vermell al costat d’un guàrdia civil que, ben estirat, fa una guàrdia ridícula com si el pallasso fos ell, va i li busquen les pessigolles fins a inhabilitar-lo i multar-lo. Si el president de la Generalitat defensa la llibertat d’expressió i proclama la injustícia contra els presos polítics i els exiliats, va i el deposen perquè no s’ha plegat a les ordres d’un òrgan administratiu que en realitat no pot tenir potestat sobre seu.

No és broma: ha anat així. D’això en diuen Justícia. I pretenen que ens els prenguem seriosament. No, volen molt més: tot això ho fan per fer-nos por, perquè desistim, per castigar-nos. Per humiliar-nos. Per venjar-se. Però, per més que aquests foraviats venjadors es disfressin amb togues i es facin dir jutges, això no és Justícia. A tot estirar, deu ser una matussera defensa de la unitat d’Espanya. La idea no és meva: així mateix ho deia el tal Lesmes, que es veu que els governa tots ells, en un dels episodis del vodevil que darrerament protagonitzen les estructures de l’estat.

Ens jutgen i ens condemnen per un whatsapp, per un nas de pallasso, per una pancarta. Doncs, si ens han de castigar igualment, i ho han fet, ho fan i no deixaran de fer-ho, potser que els en donem motius de debò. Fem fora l’estat espanyol de Catalunya. Desobeïm tant com sigui possible les instruccions que ens n’arribin. Posem-li tota mena de traves a l’hora de desplegar la seva activitat sobre tots nosaltres. Fem que s’entortolligui en els seus mateixos processos, que es col·lapsi i, tant de bo, que caigui finalment. Acabem amb la farsa espanyola. Perquè això que es fa dir Espanya ni és una democràcia plena, ni és, per més que el titllin de social i de dret, un estat al servei dels ciutadans.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*