El president de tots els catalans

Ja sé que tots hi devem caure, però una de les coses que més em sorprenen és que algú digui d’un altre sense ni vacil·lar les coses que podrien dir-li a ell mateix. L’alcaldessa i tanmateix activista Ada Colau hi té una tirada especial. Potser és per això que no m’he pogut estar de fer-ho notar a l’últim mail obert (que trobareu aquí llegit en veu alta per Dolors Borau), en un exercici de diguem-ne política comparativa que m’ha dut a parlar del lideratge dels diversos responsables polítics en les circumstàncies de la pandèmia que tot ho ha trastocat. Fa així. […]

El president de tots els catalans

Fa només uns dies, i em sembla que era a propòsit ni més ni menys que de l’anomenada taula de diàleg, l’estúpida senyora Colau posava en dubte que el president Torra hi pogués fer cap paper. Deia, ella, que Quim Torra —així, com si fos un quim qualsevol— només parla per als independentistes. Fixeu-vos en la doble negació: li manlleva el tracte institucional i, de fet, li retreu allò tan antic, i fals, que no sigui el president de “tots” els catalans…

Aturem-nos un moment aquí. Qui és ella, l’estúpida senyora Colau, quan xerra en aquests termes? Una pepa qualsevol o la il·lustre alcaldessa de la ciutat de Barcelona? Xerra com una pepa però és l’alcaldessa. Ara, és la meva alcaldessa? Parla en nom meu, la il·lustre alcaldessa de la ciutat, quan diu aquestes coses? Quan ho fa, jo no m’hi sento reflectit com qui diu ni per casualitat, però sí, d’alguna manera ho fa en nom meu, perquè ha estat legítimament escollida, ni que sigui per la gràcia dels vots de Monsieur Valls, l’inefable ciutadà d’origen hortenc, i, ai las, jo sóc veí de la ciutat. Em representa però no m’hi reconec. I per això, quan deixa anar aquesta mena de maldiences, rere la il·lustre alcaldessa, a qui dec i mantinc respecte institucional, no hi puc deixar de veure, com si fos un emperador despullat, l’estúpida senyora Colau.

La qüestió és que l’alcaldessa menysté la taula de diàleg perquè a un costat s’hi asseu el president Torra, que segons ella no ho és de tots els catalans. I doncs, que potser qui hi haurà a l’altra banda tindrà més legitimitat representativa? Que és que l’estufat senyor Sánchez sí que és president de tots els espanyols? Si voleu ho dic: segons el meu dni tinc administrativament nacionalitat espanyola, però no per això sento que el tal Sánchez em representi gens ni mica. I estic convençut que, si mai s’ho pregunta sincerament, admetrà que ell tampoc no se’n sent representant. Ara, l’home ha estat democràticament escollit per presidir el govern espanyol, i, per més que el trobi un pet presumit mentider i caragirat, li dec respecte institucional. O m’esforço per fer-ho veure.

És més president en Sánchez que Quim Torra? És més alcaldessa la senyora Colau que president el president Torra? En virtut de quina rara regla de tres? Ja es veu que plantejada així, en termes comparatius, la qüestió és una broma. Però, en les singulars circumstàncies que vivim, assajant de fer una mica com si res tot i la persistent amenaça del virus ditxós —ni que sigui per aquest avís omnipresent que té forma de màscara—, sí que no es pot evitar de fer una altra comparativa. Sobre la manera com han assumit cadascun la seva responsabilitat en plena pandèmia.

No hi podem entrar a fons, però no dubto que tots tres s’ho han pres tan a pit com la situació exigia i n’eren capaços. I potser és per això que, al capdavall, s’han acabat mostrant tal com de veres són. L’alcaldessa tampoc ara no ha pogut deixar d’impostar el posat, ja fos quan va intentar amb tan mal càlcul fer-nos feliços amb música als terrats o ara que diu que cal demanar perdó als infants. I al qui governa les espanyes li ha sobreeixit l’aire perdonavides, tant en les seves irritants al·locucions carregades de paternalisme com en el menyspreu nacionalista a l’autogovern que ha guiat totes i cadascuna de les decisions.

Del president Torra no me n’acaba d’agradar el to, que té sempre un ressò de súplica, o aquella ganyota que sembla de disgust. Però trobo que la crisi ens n’ha mostrat una dimensió humana no gens freqüent en la vida pública i una dimensió política que va molt més enllà del simbolisme de les pancartes. Ara pot explicar, carregat de més raons que mai, que, ja sigui amb estat d’alarma o sense, amb l’autogovern limitat i escurat de què gaudim no hi ha manera de governar el país. Ho pot explicar i ho fa, i més que ho ha de fer, mostrant-ho amb fets concrets i dolorosos, aquests mesos que vénen.

Deixant de fer com si el govern de la Generalitat fos un govern de debò. Tots sabem que no ho és. I és per això que no podem renunciar a la independència. Això hem après, també,, aquests mesos: com més trigui la república, més vulnerables serem a pandèmies com aquesta i a les crisis que en deriven.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*