La represa

A mesura que l’he anat escrivint, el mail obert d’aquesta setmana ha agafat el caire d’article conclusiu del període de confinament, fins al punt que, sense pretendre-ho prèviament, m’ha permès d’incorporar-hi referències als altres articles escrits durant aquests mesos, com si de quinze dies en quinze dies s’anés articulant una mirada lleument sistemàtica. […]

La represa

Aquesta paròdica pràctica d’una suposada cogovernança en versió Pedro Sánchez i Cia ha obert la porta —qui sap per quina feblesa, o potser ha estat, això sí que seria una sorpresa, només per vergonya— que en l’anomenada fase 3 els governs autonòmics recuperin la seva relativa autonomia. I el president Torra ho ha aprofitat sense dubtar per esbandir el llenguatge de les fases en menys de 24 hores i inaugurar una emfàtica i catalaníssima represa. Els noms fan les coses, i jo sempre em sentiré més còmode amb una terminologia nostrada, ni que sigui un punt llepada, que no amb les retòriques veïnes.

Però el més rellevant de la represa, nom a banda, és que supera aquest tracte que ens infantilitzava (amb el lema temerari #TotAniràBé, posem per cas), tant per excés de tutela com, sobretot, de sospita. Vull dir que ara el govern ens convida a deixar enrere aquella resposta reglamentarista amb què l’anterior autoritat competent havia entès que calia concretar l’estat d’alarma: un reguitzell de prohibicions, saturades d’excepcions, sancions i exempcions, que semblava tenir subjacent la convicció que al ciutadà se li ha d’aplicar per principi, i si cal per protegir-lo d’ell mateix, la presumpció de culpabilitat.

La represa ens retorna així a un estat de responsabilitat en què serem cadascun de nosaltres que haurem de construir dia a dia la reacció mesurada i preventiva —a força de mascaretes, mans ensabonades i metre i mig de distància tot al volt— per evitar d’encomanar-nos, sense ni adonar-nos-en, el virus misteriós. Perdoneu la tombarella, però tractar els ciutadans com a persones responsables, en comptes de sotmetre’ls a una infantilització de ressons autoritaris, és el primer fonament d’una societat republicana.

Que és, penso, el que hauríem d’estar construint entre tots. Però no estic gaire segur que hàgim sabut aprofitar l’oportunitat que ha estat aquesta aturada gairebé total per avançar-hi. O potser sí.

Perquè s’hi ha avançat, per exemple, quan, lluny de quedar-se acovardits a casa, molts ciutadans han passat a l’acció construint xarxes de suport mutu i de solidaritat ja fos per produir i distribuir material sanitari, quan ni les autoritats ni els circuits comercials habituals no van poder proveir-ne, o per reforçar els bancs d’aliments i l’atenció social als nous desvalguts. I aquí jo he viscut un creixement dels Consells Locals per la República, arreu del país, carregat d’energia i d’esperança.

En canvi, no s’hi acaba d’avançar quan, a la pràctica, es fa com si no hagués passat res, per bé que els nous rituals del distanciament hi introdueixin una discontinuïtat aparatosa. Potser el cas més visible n’és el del futbol. O el de la massa ràpida recuperació del volum habitual de trànsit a carreteres i carrers. O el de la represa, ai, dels debats caducs sobre convocatòries electorals i candidatures independentistes.

Que per què els considero caducs? Perquè són indiferents a dues evidències que la crisi sanitària ens ha plantat al davant. La primera, que fins i tot per al govern més progressista d’Espanya l’autogovern és una concessió provisional i sempre relativa, o sigui que ja es veu que a hores d’ara l’autonomia només ens pot ser una agonia. I la segona, que, davant la capacitat d’organitzar-se que en situacions límit ha demostrat que té el carrer, la manera de fer política d’abans no té cap sentit ni utilitat. Potser que en prenguin bona nota els qui maniobren, i ho fan com es feia abans, perquè l’independentisme rupturista conformi una candidatura guanyadora. Perquè és per aconseguir-ho de debò que ara cal treballar.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*