A favor del triatge

Aquest és un d’aquells articles que, quan els escrius, ja veus que et pot portar problemes. El mail obert del 10 de maig mirava de discernir entre la necessitat del triatge i la precarietat de recursos sanitaris. I, en efecte, després algun lector va exclamar-se que no em llegiria més. D’altres, però, el van agrair. No es pot complaure mai tothom, però quan escrivim hem de prescindir d’això, o estem perduts. […]

A favor del triatge

Sé el cas cert d’un conegut que es va encomanar de la covid-19 i la cosa se li va complicar prou perquè hagués d’anar a fer cua a la UCI. En aquell indret, desemparadament sol, i potser ja més allà que aquí, va sentir que el responsable mèdic corresponent es mirava la seva fitxa, en demanava l’edat i, sense donar-se marge de dubte, li indicava la porta de sortida. Però una altra persona de l’equip va dir que el coneixia, que era una persona dinàmica i rellevant en el cercle social i cultural de l’indret, i que era físicament fort perquè tot i l’edat no deixava de practicar activitat esportiva exigent. I llavors el metge en va ordenar l’ingrés. En un tres i no res el conegut va ser objecte de triatge i retriatge, i l’atzar que l’atengués algú que va saber qui era li va salvar la vida. Literalment.

Segur que, després del primer pic de la pandèmia, qui més qui menys deu poder explicar casos viscuts com ara aquest, malauradament massa d’altres sense final feliç. Abans, no havien estat pas pocs els metges que, quan es van veure venir la patacada, van advertir que no hi hauria prou llits ni prou respiradors ni prou mans per atendre tots els pacients crítics, i que si no s’hi posava remei caldria triar qui seria atès i qui no. I aquest sol advertiment va posar el terme triatge a l’ordre del dia. I va fer que sortissin recursos de sota les pedres per multiplicar els llits, per incorporar personal ja retirat o en formació i per posar enginy i talent a inventar màquines capaces de fer respirar el que fos. Calia fer possible i impossible per no haver d’escollir quin entre dos pacients es miraria de salvar i quin altre es dexaria a la seva sort.

I plantejada en aquests termes no crec que la situació doni gaire més de si. Però emmascara un debat que, més enllà de l’actual emergència sanitària, caldria mantenir amb serenitat. I és que el triatge en moments crítics és inevitable. I que d’alguna manera l’exigim, i encara en voldríem més i millor. Triem en tot i a cada instant entre diverses opcions quina ens sembla que és més oportuna i pertinent, i sospesem la tria alhora des d’una perspectiva de benestar subjectiu i d’interès col·lectiu, fent-hi consideracions econòmiques i morals, mirant de discernir quina de les opcions aporta més beneficis per poder-la escollir.

Doncs també així quan ens debatem amb una malaltia, de vegades entre la vida i la mort. Qualsevol sistema sanitari està estructurat sobre el triatge: els recursos no són il·limitats i per força cal decidir invertir-ne més en el cistell de la prevenció d’aquella patologia o en el cistell del tractament d’aquella altra perquè es considera més beneficiós socialment fer-ho d’aquesta manera que no d’aquella. O, a tot un altre nivell, dictar les voluntats anticipades té també l’efecte de facilitar el triatge als professionals i els familiars que han de prendre decisions límit en el context més fatal.

Caldria no estigmatitzar el triatge perquè no és, en ell mateix, el problema. El drama, en tot cas, ve quan, lluny de poder sospesar què serà finalment millor per a aquell pacient, cal condemnar-lo només perquè no hi ha els recursos suficients per donar-li l’oportunitat de tenir una altra oportunitat.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*