Acabar les competicions

Hi ha una dèria col·lectiva per fer veure que fem veure que no ha passat res i recuperar una anomenada normalitat que ni era normal ni beneficiava gaire ningú —o només massa ben pocs, per ser més precisos—. L’ecosistema de l’espectacle esportiu de competició, amb les seves franquícies medàtiques, està essent la prova del nou d’això que dic, amb totes les seves contradiccions, els excessos de prudència en alguna banda i la precipitació impacient en tantes d’altres. Sobre això meditava el mail obert del 26 d’abril, quan encara no hi havia dates concretes per a les represes, per a mi més aviat mesquinetes, d’algunes competicions. […]

Acabar les competicions

Des de fa uns dies escolto molt menys les notícies que abans. Però els primers temps d’aquesta emergència, les primeres setmanes, no vaig deixar d’estar connectat als espais informatius, a les rodes de premsa, a les compareixences, a les entrevistes. Potser perquè no m’ho acabava de creure. O per mirar de fer-me’n a la idea. O simplement perquè m’esforçava a entendre-ho un mínim (com si hi hagués gaire res a entendre…).

El cas és que un dels moments més irritants, o divertits si us ho voleu mirar així, de cada butlletí ha estat el capítol dedicat als esports. Que ha consistit, gairebé sempre, a fer constar un degoteig detalladíssim d’ajornaments de proves, certàmens i competicions de totes les disciplines esportives imaginables. En l’esportiu, com en d’altres àmbits —els espais dedicats als espectacles, per exemple—, des de fa un mes i mig la principal notícia ha estat la falta de notícies. És clar que no ens hauria de venir de nou: en el món dels esports ja és tota una tradició, això d’omplir de no res el temps immens de què disposen.

Tampoc no és que el més irritant, o divertit, hagi estat anar sabent, en una primera etapa del confinament, el detall del nombre d’infectats o no que es detectaven entre els esportistes d’elit, gairebé sense excepció gràcies a aquests tests tan buscats i cobejats que ells sempre han tingut a l’abast. Més darrerament, en canvi, la discussió sembla que és sobre la conveniència que tots els jugadors i tècnics dels equips de futbol de primera divisió es facin les proves. Un privilegi davant el qual no pas pocs han plantejat un escrúpol en principi moral a fer-se-les —del qual no tenim cap dret a dubtar, i que els honora—, si els tests no arriben abans a tots els serveis sanitaris.

No, per a mi, el més escandalós ha estat i és encara amb quina pertinàcia tants portaveus dels estaments organitzatius i directius de bona part de les entitats esportives i, sobretot, de les competicions oficials, amb quina pertinàcia, dic, s’entesten a afirmar i refermar que el més important és poder acabar les competicions i, així, determinar qui les haurà guanyades. I tot són càbales sobre si aquesta lliga o aquella copa es podrà reprendre aquest mes o aquell altre, ni que fos que hagués de ser a porta tancada.

Ja ho sé: hi ha molts quartos en joc, i tot allò dels drets televisius, i per tant es deu haver d’entendre que s’hi escarrassin tant com ho fan. Però ara que hem començat a poder intuir una mica les dimensions que arribarà a tenir aquesta crisi, ara mateix trobo que pantejar la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.

El món s’ha aturat, i no només per als morts o els malalts de covid-19. S’ha aturat per a tots els qui han vist com s’estroncaven les rutines —laborals, escolars, socials— de cada dia, i això vol dir gairebé per a tothom sense excepció. Per a tots els qui han perdut la feina, per a tots els qui han vist suspesos els projectes de tot caire, per a tots els qui han hagut d’orientar activitat i esforços a cobrir necessitats producte de l’extensió de la infecció, ja sigui cosint mascaretes o inventant-se respiradors d’emergència. El món s’ha aturat.

I pretendre que ara es tracta d’anar tornant a la normalitat, com si allò d’abans fos recuperable —encara més: com si, en molts casos, allò d’abans fos en cap mesura desitjable—, és que no ho hauríem de permetre.

No, no té cap sentit acabar la lliga de futbol, o la champions, o el mundial de fórmula 1, o què sé jo quin torneig de tennis. La covid-19 les ha guanyades totes, les competicions, i ha imposat la seva llei. Com més aviat acceptem aquesta aturada i deixem d’emmascarar-la, més probable serà que encertem a descobrir els camins de la futura reconstrucció. Que, deixeu-m’ho dir, bé que sé que ningú no em farà cap cas, hauria de ser d’un nou ordre social, econòmic i polític. Si no és que ens resignem només a fer la viu-viu fins a la pròxima sotragada.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*