L’estupidesa espanyola

Si una cosa ha ensenyat aquesta crisi és que l’actual govern espanyol no es distingeix gaire de l’anterior, ni per la seva sensibilitat davant les seves conseqüències socials, concretes, ni per la seva agilitat ni transparència. Les formes i el fons del govern més aviat constataven la fallida, no només econòmica sinó sobretot moral, de l’estat. El mail obert del 29 de març mira de desgranar-ho en cinc temps.

L’estupidesa espanyola

Passades aquestes dues setmanes que són només el primer capítol del confinament, entre massa angoixes i tantes incerteses, es van imposant algunes evidències. I, entre totes, que l’estupidesa espanyola supera sempre les expectatives. Que se m’entengui bé: no estic dient que no hi hagi una i diverses estupideses catalanes, ni de bon tros; i encara menys que tots els espanyols siguin estúpids, òbviament. El que vull és parlar d’una manera de fer muy mucho espanyola, ara amplificada per la crisi de la covid-19, que és directament estúpida, i en les actuals circumstàncies potser fins i tot criminal. M’hi entretinc.

Quan es va declarar l’estat d’alarma, el tal Pedro Sánchez va parlar del virus en uns termes prou respectuosos amb aquella tradició tan castissa del bichito que moria si queia de la taula o dels cèlebres hilitos de plastilina. És el moment en què encunyen la màxima estúpida, que tant han repetit, que el virus no hi entén d’ideologies ni de territoris, probablement amb la finalitat única d’evitar confinar els principals focus d’infecció, i per damunt de tots la capital de l’estat. En aquells primers moments en parlaven donant a entendre que el virus era com un corrent d’aire o una ventada o com una corrua de petites formiguetes que finalment passaria de llarg. O no és això el que ens induïen a pensar quan no establien cap relació entre l’expansió del virus i el desplaçament dels ciutadans? Mira que era fàcil d’entendre i d’explicar: el virus utilitza les persones per desplaçar-se. Per això ens hem de quedar quietets i, allí on s’ha expandit tant que el contagi és fora de control, l’únic remei serà barrar-hi del tot el pas, per evitar que qui n’entri o en surti esdevingui un agent infecciós. Barrejar la necessitat d’aïllar el poble o la ciutat, la comarca o la regió més infectada amb cap idea de fronteres polítiques és d’una estupidesa descomunal. I encara hi són.

Després hi ha l’estupidesa de les medalles. Potser ens ho havíem d’esperar, però us asseguro que a mi m’ha sorprès: quan es va declarar l’estat d’alarma es va crear un gabinet de crisi que cada dia ofereix en roda de premsa un estat de la qüestió. I, ves per on, hi intervé només un individu amb bata blanca —que, per cert, no la du mai posada— i, darrere seu, tres o quatre engalanats amb uniformes militars o paramilitars. D’aquesta manera es visualitza aquesta crisi sanitària com una crisi d’ordre públic. Si de la primera n’han de respondre tard o d’hora els responsables polítics, sobretot si no han sabut afrontar-la prou decididament, davant la segona els dolents sempre serem nosaltres, els díscols ciutadans proclius a la rebel·lia i la desobediència davant les ordres de l’autoritat competent. L’estupidesa de les medalles té un altre efecte, que potser trobareu menor però a mi em sembla que no ho és, i és que acaba invalidant les analogies bèl·liques. No digueu que no teniu la temptació de dir que aquesta guerra l’hem de guanyar, i quan ho feu vosaltres o jo s’entén que estem fent una metàfora, més o menys previsible però expressiva. Ara bé, quan qui ho diu du uniforme hi deixa d’haver metàfores i tot esdevé d’una literalitat banal, com el dia aquell que aquell va i diu, com si pogués fer gràcia, sin novedad en el frente.

Hi ha una altra estupidesa que a mi m’escandalitza encara més. I és aquest recurs a la presumpta ciència per justificar les decisions. Ja és gros que calgui tornar-ho a dir: la ciència mai no és neutra. Malament rai si el governant pretén fer creure que actua a les ordres dels científics. El que calen són decisions informades que s’han de traduir sempre en actuacions polítiques. Metges, epidemiòlegs i tota raça d’especialistes han de posar sobre la taula el seu coneixement. I és responsabilitat del gestor polític escoltar, sospesar i, tan aconsellat com faci falta, decidir, assumint sempre el risc de no haver pres la millor decisió i acceptant la conveniència de corregir-la. Emparar-se en preteses objectivitats per justificar-se és d’una irresponsabilitat moral que hauria d’inhabilitar per a la vida pública.

La penúltima estupidesa espanyola és l’obsessió centralista. Al govern del mal anomenat —per ells mateixos— estat més descentralitzat del món li ha faltat temps per dictar la recentralització com qui diu de totes les competències clau en els ministres corresponents. Que s’ha pogut visualitzar en uns incomprensibles controls físics a Madrid mateix del material sanitari adquirit pels governs autònoms. I que en cap cas no és un exercici de coordinació ni de corresponsabilització. Espanya és tan estúpida, en aquest sentit, que no ha anat gens més enllà, a tot estirar, del segle XIX.

Probablement perquè ha estat construïda sobre una estúpida autoconcepció igualitarista que emmascara, en realitat, la més gran falta d’equitat que ens puguem arribar a imaginar. Ja sabem que la seva manera de voler-nos a tots iguals ha convertit d’uns segles ençà els catalans en ciutadans espanyols de segona. És allò tan absurd del café para todos el que ara mateix els ha portat, a la pràctica, a deixar que aquest virus s’estigui escampant per tots els territoris sota administració espanyola com si el més natural fos que n’hi hagi d’haver per a tothom.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*