Pànic o responsabilitat

El dia 15 de març ja érem en ple, i sobtat, confinament. Des d’aleshores, i fins ara, tots els mails obert, com aquest, han parlat dels efectes sanitaris, polítics i socials de la pandèmia.

Pànic o responsabilitat?

Ens agraden les situacions límit. No, no ho dic bé. Ha estat en algunes situacions límit que hem reaccionat col·lectivament de tal manera que ens hem agradat, que ens hem enorgullit de nosaltres mateixos i de la nostra capacitat de sobreposar-nos a les dificultats, als entrebancs, a la incertesa, a la dissort. Hem viscut situacions límit que ens han fet créixer alhora com a societat i personalment. Això volia dir. L’experiència del 17 d’agost és, en aquest sentit, memòria viva per a tots. I el repte permanent de ser-ne dignes a cada nova crisi.

I ara som enmig d’una de les més grosses que ens podia tocar viure. Una situació de pel·lícula, literalment. Que ens semblava tan lluny com la ficció, quan ens n’arribaven notícies d’una remota regió de la Xina on es decretaven confinaments massius. I que hem sentit tan irreal que no ens ho hem acabat de creure, quan els confinats ja eren habitants de ciutats del nord d’Itàlia que gairebé tots ens coneixem. Tan irreal, que potser per això no hem estat capaços de reaccionar a temps amb la contundència que calia.

La setmana passada vam viure una seqüència de decisions governamentals que caldrà analitzar pacientment quan superem l’actual emergència. Una seqüència de decisions no gaire coordinades que ha posat en entredit les quatre instàncies principals de govern que ens administren. L’europea, que si no m’he distret ha estat d’una passivitat veritablement escandalosa. L’estatal, que ha oscil·lat entre l’aparent eficàcia tecnocràtica del ministre Illa i l’aparatosa retòrica nacionalista de Pedro Sánchez, i que va culminar dissabte amb la compareixença impuntual i irresponsable del president espanyol. L’autonòmica, que ha trigat massa a anticipar-se als fets amb la visió d’estat que li voldríem. I la municipal, que almenys en el cas de Barcelona ha sabut fer prou de la necessitat virtut (i si heu vist els clips de l’alcaldessa en quarantena segur que em donareu la raó).

La setmana passada, dic, vam viure una seqüència de decisions governamentals potser massa dubitatives, com si els responsables de governar-nos, un cop convençuts, probablement perquè se’ls imposava la contundència dels fets, que era inevitable declarar l’estat d’emergència, es debatessin entre la conveniència d’apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans i el risc de desencadenar una reacció de pànic. Es pot dir que l’eficàcia d’aquestes vacil·lacions és del tot fora de dubte: el comportament de tots aquests ciutadans madrilenys i no pas pocs pixapins que s’ho han pres com si es tractés d’avançar les vacances de setmana santa demostra que la imbecil·litat no té límits.

I ara ve el repte gros de debò, ara que aquesta crisi ja és fora de control. Què voleu fer? Cadascun de nosaltres, vull dir. Podem refugiar-nos en la queixa davant la inoperància dels governants. Podem deixar-nos endur pel pànic i aïllar-nos histèricament de la realitat. Podem abandonar-nos a la lectura més frívola del carpe diem i fer com madrilenys i pixapins. O podem tornar a apel·lar a la millor imatge que tenim de nosaltres mateixos, com ens convidava a fer el president Torra amb la contundent i mesurada intervenció de diumenge.

Prudència, cooperació, solidaritat i valentia. Només depèn de nosaltres mateixos, de cadascun de nosaltres, que actuem des d’aquests quatre principis amb tanta convicció que entre tots superem la crisi. Fem-ho, tots, amb la mateixa responsabilitat que aquell 17 d’agost ens va fer sentir que érem dignes de l’estat pel qual lluitem. Fem-ho, al costat del nostre govern, convertint aquesta situació límit en una altra afirmació del que, si ens ho proposem, som capaços de ser.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*