Una presó és una presó

Pot semblar que ja no ens en recordem, però els presos polítics continuen a la presó, i ara hi estan doblement empresonats a causa del confinament, i els exiliats segueixen a l’exili. Fins quan? Aquest mail obert, del 16 de febrer, feia notar que els permisos de què aleshores alguns dels presos començaven a gaudir no poden dissimular la injustícia de la sentència i la brutalitat de les condemnes. […]

Una presó és una presó

La setmana passada vam veure l’abraçada de Jordi Cuixart amb la seva gent, i ens vam emocionar. I després hem sabut que, també gràcies a una cosa anomenada article 100.2, la presidenta Carme Forcadell primer, els consellers Dolors Bassa i Joaquim Forn acte seguit, podrien sortir de la presó unes hores cada dia o cada pocs dies per anar a atendre els seus vells o fer altres treballs en benefici de la comunitat.

I jo que me n’alegro, i intento imaginar quina mena d’alleujament no deuen viure els nostres presos ara que poden travessar ni que sigui només a estones els  murs de les presons i trobar refugi en espais amics, fora de la cel·la. Me n’alegro, sí. Però alhora m’adono de l’efecte pervers que aquesta aplicació d’ofici del reglament penitenciari pot acabar tenint en tots nosaltres.

Perquè, ni que no ho vulguem, a força de veure’ls sortir i entrar de les presons ens anirà quedant, a molts, potser a una majoria, la percepció que, ben mirat, això de la presó no és tan greu. Que tampoc no n’hi ha per tant. Goita’ls, si ara hi van i en vénen aparentment com qui fa cap a la torreta o a l’esplai! Fins a aquest punt ho banalitzarem: ens acabarem acostumant a la presó i a la repressió, si no és que ja ens hi hem avesat del tot, per més fonda que sigui la nafra que molts duem endins.

Deixeu-m’ho dir, ara que ja són episodis passats, ni que les conseqüències encara en siguin tan vives. Com ens hem equivocat acceptant d’anar a la presó! Com ens hem equivocat admetent les regles imposades en aquells judicis! Com ens hem equivocat imaginant que potser si nosaltres rebaixàvem la pressió ells ens donarien una mica d’aire! No ho han fet. No ho faran, encara que ara sembli que fan menys soroll: han deixat anar els acusats pel muntatge de l’operació Judes (ei: sota uns bons trossos de fiança), han deixat anar els detinguts les nits d’Urquinaona. Però no deixen de perseguir-nos, ara mateix investigant pel cap baix dues-centes persones pel tall de la Jonquera. I, després, el que els faci falta: si no els en donem un pretext com aquest, s’inventaran més casos com aquells.

És una mica per tot això que tinc la impressió que posar tant l’accent com ho farem en l’exigència de l’amnistia, i dedicar ara més esforços i energies a una altra campanya tan bonica, no deixa de ser una resposta tova, potser ara ja previsible, massa semblant a un brindis al sol més. És una percepció una mica de pell, que em costa racionalitzar i explicar, potser fruit d’un primer cansament al qual segur que de seguida em sobreposaré. Però m’enganyaria si no l’escoltés i seria deshonest que no la compartís.

Perquè, quin disbarat no és que els presos polítics gaudeixin dels beneficis concebuts perquè el sistema penitenciari serveixi una mica per al que en democràcia ha de servir: el retorn de la persona que ha complert condemna a una activitat social sense estridències… Quin disbarat no acceptem cada vegada que, per justificar-ho, com si a sobre calgués justificar-ho, diem que ho han decidit els tècnics professionals que en tenen cura, ben tècnicament, ben professionalment… Quin disbarat no estem cometent, sí, alegrant-nos de veure sortir en Jordi, la Carme, la Dolors, en Quim unes hores de la presó, en comptes de revoltar-nos sense fre perquè hi tornen quan es fa fosc…

Ho dic tal com ho sento, i no se m’acut de quina manera hauríem de donar-hi la volta perquè dels disbarats en brolli altre cop la força, la desobediència, la dignitat.

I, mentrestant, els fiscals, enfollits de no poder veure executats sense pietat els càstigs tan cruels pels quals es delien, van esclafint contra el que ells deuen considerar que són mesures intolerables de gràcia. A aquests sí que se’ls hauria de lligar ben curt.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.