Oi?

Aquest mail obert es va publicar el 5 de gener, vigília de Reis. Ara ja tenim una certa perspectiva per valorar aquella promesa de reunió. Sí, d’acord, la pandèmia, la pandèmia, és la pandèmia el que no ha deixat que la cosa es concretés com es començava a concretar, d’acord, més a poc a poc que no s’havia plantejat, d’acord, ara que tot just es començava a picar pedra, i quanta pedra que no caldria picar… Sí, podem enganyar-nos de moltes maneres, i aquesta n’és una de ben eficaç. […]

Vendre’ns per una reunió

El que més m’agrada del cèlebre document signat per Esquerra i pel PSOE-PSC (sic) és el títol. El tradueixo del castellà: acord per a la creació d’una taula entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat de Catalunya per a la resolució del conflicte polític.

I pot ser que digueu: és clar, t’agrada perquè s’hi fa referència al conflicte polític. I, venint d’on venim, que el PSOE-PSC sigui capaç de rubricar un paper encapçalat per aquests termes pot semblar un gran avenç, un salt endavant i tot, i potser sí que ho és. De fet, durant el debat d’investidura el candidat a president del govern espanyol ha fet gala d’haver utilitzat sempre aquest terme, i ho ha fet sense cap mena de vergonya, com si allò del problema de convivència ens ho haguéssim inventat nosaltres. Doncs d’acord: donar a les coses el nom que tenen és una mica el preliminar de tot plegat, i quan es viu instal·lat en l’eufemisme i en la negació de la realitat, admetem-ho, el progrés deu ser indiscutible, ni que parteixi de la reinterpretació fal·laç de les pròpies paraules. Però no em referia a això.

Doncs, potser direu aleshores, el que t’agrada és que s’hi parli de resolució. Que deu voler dir que ara sí que sit and talk i de seguida ho tindrem fet. Home, si comences a llegir el text veus que no deixa de ser una declaració d’intencions, segur que bones intencions, potser d’aquelles que omplen els inferns, basades a aprofitar l’oportunitat que dóna la voluntat de diàleg i tal i tal. Durant el debat d’investidura, tornem-hi, aquestes bones intencions fins i tot va semblar que prenien cos, si més no acarades als improperis de les dretes, cada vegada més erigides en braç armat de la sagrada inquisició de les essències de l’antic règim de les immutables espanyes i olé. Però el cos d’aquestes bones intencions és encara una mica massa volàtil: el document recorre als adjectius “efectiu, obert i sincer” per qualificar el diàleg, i si no m’hi vaig malfixar el mateix candidat Sánchez va al·ludir a la sinceritat almenys en una ocasió durat la seva marató de dissabte. Ai, que malament rai, quan un ha de presentar-se com el més sincer de tots per atorgar-se la credibilitat que els seus fets li han llevat…

Doncs què te n’agrada, direu, potser ja una mica neguitosos? Que es parli de taula o de mesa o de com se n’hagi de dir, segons si ens movem en una tessitura més aviat domèstica i amical o en una altra de més litigant? No, el que més me n’impressiona és que el document prometi un acord entre governs. Un acord entre governs signat per dos partits. L’un ho fa en nom del govern que justament l’acord li permetrà de constituir. Però l’altre… en nom de quin govern signa el document? Perquè, si hem de fer cas de l’escenificació multibanda que ha acompanyat les negociacions, l’acord s’ha negociat sense cap mena de participació del govern català. Sí, ja ho sé que Esquerra n’és part constitutiva, però em sembla tan obvi que una cosa no treu l’altra que no hauria de caldre explicar-ho gaire més.

El cas és que, ara mateix, en virtut d’aquest paper, acompanyat d’altres diverses cabrioles, sembla que ja és mig president el tal Pedro Sánchez, el qui abans d’ahir no dormia només de pensar que pactaria amb el Pablo que ahir abraçava, el qui fa quatre dies no es posava al telèfon quan li trucava qui ara haurà de seure a taula amb ell. O és que compta que no serà ell qui s’hi asseurà?

I aleshores ve que tornen les desconfiances. El document promet la reunió no més tard de quinze dies després de la formació del govern espanyol. I qui hi anirà en aquesta reunió? El president Torra, si, mentrestant, el parlament torna a fer figa i se n’executa la inhabilitació dictada per la delirant Junta Electoral Central? Hi haurà d’anar, ai las, el vicepresident Aragonès, com si això justifiqués amb posterioritat que l’hagués emparaulada Esquerra sola? O ja tindrem l’excusa perfecta perquè la promesa de represa del diàleg efectiu, obert i sincer sigui posposada sine die? Ves que la JEC no hagi fet un favor al díscol Sánchez, en comptes de la traveta com de primer semblava…

En pocs dies ho sabrem, direu. Sí. Aproximadament en quinze dies, si hem de creure’ns l’acord. I llavors, a més, podrem començar a valorar si Esquerra ens ha venut per una reunió i prou. Ei, amb la millor de les intencions, això sí.