Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 20 de maig de 2020

President, obri’n les portes!

A tocar de Nadal es va confirmar que els presos i exiliats electes com a europarlamentaris tenien immunitat i podien ocupar immediatament els seus escons. Però l’estat espanyol, impassible, va fer veure que plovia. Què hauria passat si la Generalitat hagués alliberat el vicepresident Junqueras com pertocava de fer? Vull creure que la crisi de les institiucions espanyoles s’hauria fet encara més fonda. Però ningú no va gosar fer cas del que suggeria aquest mail obert córrer aquell risc…

President, obri’n les portes!

El vicepresident Oriol Junqueras té immunitat d’ençà del mateix moment que se’l va proclamar diputat electe al Parlament europeu el darrer mes de juny. Ho ha afirmat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en resposta a diverses preguntes formulades pel capciós jutge Marchena, convençut de ser el més llest de la classe. Em temia que el tribunal de Luxemburg trobaria la manera de pronunciar-se, ben diplomàticament, ara nedant i guardant la roba, ara bellugant-se entre dues aigües. Sense mullar-se, vaja. Sense comprometre’s. Però no: dijous ho va dir tot ben clar, per a perplexitat de l’unionisme espanyol, que no surt de l’astorament ni a cop d’exabruptes.

I és tan clar el que ha dit que, encara no vint-i-quatre hores després de la sentència, el Parlament europeu ja acreditava provisionalment com a eurodiputats el president Puigdemont i el conseller Comín. O sigui que poca cosa hi ha a discutir, devien pensar-ne les primeres autoritats, si van fer el pas sense por de la reacció dels socis espanyols, sempre tan extemporanis. I no n’hi deu haver gaire, no, de discussió, si a hores d’ara (divendres al migdia, si més no, que és quan escric aquest article) encara no ha piulat el desbocat Borrell Fontelles, poseu-li el nom de pila que vulgueu. Confiem que aviat, amb Puigdemont i Comín —i d’ací a pocs mesos també Ponsatí— treballant a l’eurocambra, el front de l’exili avançarà significativament i es desplegarà amb tota la força el potencial del Consell per la República.

I mentrestant, aquí, què hauríem de fer? Si hem tingut tanta paciència com n’hem tinguda, no ens vindrà de quatre dies. Que són, mal comptats, els que hauria de trigar el Tribunal Suprem a explicar públicament com pensa aplicar la sentència, un cop escoltades les parts, com solen dir. Ens hi juguem res que no faran l’únic que seria decent que fessin? Acceptar que la sentència és nul·la, vull dir, i ja que hi som, si s’ho miren filant-ho bé, que n’és tot el procés, de nul, des del primer principi de tot. Acceptar-ho i, en conseqüència, alliberar Oriol Junqueras i, ni que només fos per una mínima coherència, la resta de condemnats en la causa del Primer d’Octubre. I tots els encausats en les altres.

Però, ho faran? O tornaran a aplicar l’article 26 a la cosa, i passa que t’he vist? Si fos el cas que anessin per aquí, o si voleu abans i tot per evitar que tinguin la temptació d’anar-hi, potser que tornem a recuperar la iniciativa. El nostre govern, vull dir. Ves que no sigui aquest, el moment que esperàvem, per desencallar-ho tot ja d’una vegada.

Que se m’entengui bé. I per això m’explicaré amb una invocació.

President, no perdem ni un dia més. Per què no assumiu que cal aplicar la resolució de Luxemburg sense esperar que les autoritats politicojudicials que han construït el trencacolls que l’ha causada ara mirin de dissimular-lo? Per què no agafeu el toro per les banyes —i que valgui l’al·legoria—, i feu el pas que falta per posar-nos a toc del pas final?

Obriu les portes de les presons. Obriu-les i, ara que encara són sota la tutela de la conselleria de Justícia de la Generalitat, torneu la llibertat als presos. I feu-ho a plena llum del dia i explicant-ho arreu. Oi que estem del tot convençuts que això és el que, ben mirat, es desprèn, o s’hauria d’acabar desprenent al capdavall del tortuós trajecte, de la recta lectura de l’ordenament jurídic que ens empara, com ho demostra aquesta resolució?

Obriu les portes de les presons i que en surtin els nostres presos. Voleu dir que ara, quan ho fem, ja no ho entendrà tothom, fora d’Espanya?

Doncs som-hi. Segur que tant a Mas d’Enric, com a Puig de les Basses com a Lledoners s’hi aplegarà una comitiva de recepció que res ni ningú no podrà parar. Fa temps que ho esperem. Només cal que anuncieu el dia i l’hora.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent