El president Torra assenyala el camí

M’he distret. Entre una cosa i una altra, i ara només faltaven totes aquestes setmanes de confinament, m’he distret i fins ara no m’adono que he deixat gairebé del tot desatès el bloc, que he deixat d’utilitzar-lo si més no com un resum d’activitats, especialment dels papers que publico ara aquí ara allí. Ja fa anys que hi trobo aquesta utilitat pràctica. Miraré de recuperar les pròximes setmanes tot aquest temps perdut. Començaré amb el segon mail obert del mes de novembre, que posava en valor l’al·legat en defensa pròpia del president Torra davant el tribunal que de seguida el condemnaria més aviat perquè sí.

El president Torra assenyala el camí

Confesso que des del primer moment vaig trobar que l’estira-i-arronsa entre la junta electoral i el president Torra era més aviat folklòric, i per totes dues bandes. Jo hauria mirat de matar la cosa en el primer moment substituint la pancarta amb el llaç per un simple “Llibertat”, acompanyant-la si voleu d’un text denunciant la imposició abusiva de la junta. I passa que t’he vist, que de feina prou que n’hi havia.

Però, després del judici de fa uns dies contra el president, gairebé m’he convençut que aquell joc de gat i rata una mica de pati d’escola sí que va valdre la pena. I diria que va valdre la pena almenys per tres motius.

Primer, perquè ens ha permès veure en acció el senyor Jesús María Barrientos, un senyor jutge que no és un jutge i prou sinó tot un president, el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, organisme paradigmàtic del fet que sovint el nom no fa la cosa. Vivim una època en què tot és tan visible i accessible, que els vells mites s’ensorren sense que ni ens n’adonem. Com ara, en concret, tots els que tenen a veure amb el temible poder judicial.

Vista a través de la pantalla dels televisors o sentida per ràdio, la seva formalitat solemnial és tan fora d’època que cada dia espanta menys. Tot en la seva posada en escena busca intimidar l’acusat, però quan se’ls en va la mà —i aquesta vegada també se’ls va escapar— potser el que aconsegueixen és, al contrari, reforçar-lo. O no va tenir aquest efecte el menysteniment evident de tots els actors de la farsa cap al president, quan li negaven la més elemental cortesia institucional? Potser cal recordar, per acabar-li de prendre la mida, que el Barrientos aquest és aquell que un dia va plantar el president Torrent a mig parlar en un acte públic?

I és que quan aborda afers com aquest, a més, la parcialitat del tribunal de torn és tan evident que fa riure que algú pretengui defensar allò de la independència de la justícia i la separació de poders. A Espanya d’això no n’hi ha: quan se sent amenaçat, el poder judicial interfereix decididament i intencionada en l’acció dels poders legislatiu i executiu, i pobre de tu que te’n queixis. Doncs mira, em sembla que cada dia en serem més que ens en queixarem i ho denunciarem i no acceptarem resolucions ni sentències de part.

El judici també va valdre la pena per veure en acció els advocats Gonzalo Boye i Isabel Elbal, que amb la seva actitud més altiva que servil van demostrar que  és possible una altra manera de defensar els acusats per desemmascarar les acusacions mal intencionades. Quan saps que ho tens tot perdut des d’abans de començar, et deu quedar si més no el consol de deixar despullats els forats del sistema i així mirar de col·lapsar-lo. Boye se’n va sortir amb nota. Especialment a l’hora de mantenir un punt de vista sobre els fets que evita que continuem captius de la deformació que pretenen fer-ne els acusadors. I és que es tracta sempre d’això: de no deixar-nos abduir per una versió alternativa de la realitat que ens ofega i ens sotmet.

Però, sobretot sobretot, el judici va servir perquè el president Torra exhibís les raons que, amb el temps, ens ajudaran a valorar-lo com mereix i ens permetran agrair-li el sacrifici d’acceptar com ho ha fet la presidència de la Generalitat en aquests moments de confusió. D’entrada, pel to amb què va parlar: el president va esperar pacient fins al moment de l’al·legat final i llavors va desgranar el seu discurs sense alçar la veu, resistint impertorbable els intents d’interrompre’l del tal Barrientos, mantenint la serenitat i un cert somrís que endolcien, però no amagaven, la contundència de les paraules. Després, per una seguretat en les conviccions (resumim-la amb la frase: vaig desobeir perquè no podia complir una ordre il·legal) que va actuar com una mena d’esmena a la totalitat d’aquella mascarada, llevant tota legitimitat als acusadors i als jutges, gairebé indiferent al que finalment puguin decidir sobre la seva persona.

I és que aquesta decisió, la sentència, sigui quina sigui, i per més que puguem sospitar per on anirà, serà en el fons del tot irrellevant, ni que hagi de tenir conseqüències (com ho seria, és clar, una convocatòria avançada d’eleccions a causa d’una inhabilitació, si arriba mentre el president encara ho és). El president Torra va recordar que l’hem escollit entre tots a través dels diputats al Parlament. I, per tant, que si el fan caure, n’escollirem un altre, que potser encara els agradarà menys. I és així que els electors i els nostres representants tenim al nostre abast no renunciar a la dignitat. Així i, cada dia més, desacatant ja sense cap por les imposicions d’aquestes institucions espanyoles que només entenen i practiquen el llenguatge de la repressió.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*