Coses que vaig aprendre ahir, quan un mosso em va pegar

Avui fa vuit dies que, com un tsunami, vam ocupar l’aeroport de Barcelona. Vaig viure el camí a peu des de l’estació de metro Mercat Nou fins a la T1 i, al vespre, la tornada fins a la T2 com dos moments de comunió col·lectiva i d’exaltació individual. Quin goig que fèiem! Quina força que vam descobrir que teníem! I així va començar una setmana que ens ha posat a prova i que, crec, hem superat amb nota. I això que alguns dels entrebancs que hi hem hagut de sortejar no eren gens fàcils. Vaig parlar del meu dimarts en un altre mail obert: […]

Coses que vaig aprendre ahir, quan un mosso em va pegar

Quan escrivia l’article d’aquest dilluns, ‘Policia colonial’, no em podia imaginar que aquella tarda mateix el sentiria a les costelles. Jo era entre els concentrats a la T1 de l’aeroport de Barcelona i m’he quedat perplex quan he començat a veure corredisses provocades pels mossos.

Sí, provocades pels mossos. La que volíem considerar la nostra policia. Però que no ho és. Són, anant molt bé, la policia que parla en la nostra llengua quan ens aplica la jurisdicció espanyola. I la jurisdicció espanyola fa mal.

Per què han carregat en aquell moment, a primera hora de la tarda? No n’hi havia cap motiu. La concentració era del tot pacífica. I de cop I volta s’han començat a desplegar, a fer córrer la gent i a empaitar-ne uns quants.

Jo era en un costat, a la vorera, en actitud totalment passiva. I un d’aquells brètols uniformats se m’ha acostat, m’ha amenaçat amb la porra i l’escut i finalment m’ha picat a les cames. Per què? Per fer-me sortir corrents? Per fer-me por? Per fer-me implorar clemència? 

Li he dit que què s’havia pensat. Que em deixés en pau. Però hi ha tornat. I m’ha fet caure el mòbil a terra, que s’ha trencat. I llavors li he exigit que es girés per prendre-li el número. No cal dir que no m’ha fet cas. Que m’ha empès i ha continuat bastonejant-me les cames.

I què n’he après, de tota aquesta situació?

Que tenim al davant veritables curts de gambals. 

Primer. Perquè han multiplicat per molt el col·lapse que nosaltres sols hauríem estat capaços de fer. Han tallat el metro i el tren. Què s’esperaven? Que giraríem cua? No: hem caminat fins a l’aeroport. Per les carreteres, és clar: el trànsit s’ha fet impossible. El col·lapse ha estat majúscul. I els uniformats han convertit l’aeroport en una gàbia per als turistes.

Segon. Perquè només entenen el llenguatge de la violència. I, per tant, si no se’l troben al davant miren de crear-lo. Les primeres càrregues dels Mossos d’aquest dilluns a la tarda només s’entenen com una provocació. Volien tenir al davant barricades, fum, gent disposada a la batalla campal. I amb prou feines se n’han trobat. Perquè fins ara nosaltres hem parlat un altre llenguatge. Que no hauríem d’abandonar.

I tercer. Justament per això, si no et poses a córrer davant seu els desarmes. Et peguen, és clar, però vacil·len. Tant de bo fóssim prou forts i prou serens per a seure davant les brimos. Simplement, seure a terra i esperar que passin. Protegir-nos el cap amb les mans i prendre paciència. Això els fa molt més mal que no pas córrer entre contenidors encesos. 

Jo avui no he corregut quan tenia aquell goril·la al davant. Li he demanat explicacions. I m’ha pegat, sí, però m’ha hagut de deixar per inútil. No li he servit per al seu joc. Aquesta és la força de la no-violència. Que ens fa forts malgrat ser tan febles.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*