Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Jo també sóc terrorista

L’últim mail obert volia respondre més amb el cap que amb l’estómac a les detencions dels nou membres dels CDRs acusats de terrorisme. I ho feia implícitament, compat i debatut, amb una apologia i una reivindicació de la dissidència. Que és, també, el que hi ha en joc en aquest procés de repressió que Espanya ha emprès de moment contra nosaltres. Davant la qual si callem estem morts. No podem callar: hem de cridar més fort, tot i amb el risc que puguem córrer. […]

Jo també sóc terrorista

La veritat és que no conec cap dels set detinguts dilluns de la setmana passada, ara segrestats per un jutge espanyol amb presó preventiva. Ja sóc prou gran per saber que no has de posar la mà al foc per ningú. Que a totes les cases hi pot haver un eixelebrat, un foll o un desesperat. Que tots, fins i tot qualsevol de nosaltres, perdrà els nervis en un moment donat, per més pacífic que sigui de tarannà, i actuarà fora de si. Però és inqüestionable que el nostre moviment ha destacat des dels inicis d’aquesta etapa, ara fa deu anys, per la seva escrupolositat cívica, pacifista, democràtica.

I per això no aconsegueixo dubtar de la falsedat de les acusacions contra els membres dels CDR detinguts i empresonats. Que estic segur que aquestes acusacions són una invenció, vaja. Que són massa lluny de la realitat, sigui quina sigui. Fan massa pudor. No responen a la naturalesa del que hem fet tot aquest temps, CDR inclosos, i arriben en un moment massa oportú, massa dissenyat, bé que el qui n’és artífex sigui en l’execució tan matusser i groller que se li acabi veient sempre el llautó.

No, el xou de la guàrdia civil assaltant violentament les cases sota mandat judicial, o a la inversa, tan ben sincronitzat amb les retransmissions televisives de tot Espanya i malintencionadament amplificat pels responsables polítics d’ordre que n’han tret totes les conclusions com si detencions i judicis haguessin estat una sola acció simultània, no semblava improvisat. Fixeu-vos quina cosa més curiosa: a aquest individu sense ànima que presideix en funcions el govern espanyol li va faltar temps per exigir al president Torra que condemnés la violència. Va ser gairebé com si tot l’operatiu conduís directament a aquesta exigència. Però, quina violència ha de condemnar, ara, el president? Ell, que des del seu càrrec sempre l’ha condemnada i ha proclamat el caràcter pacifista del moviment?

Fixeu-vos-hi, dic: faci el que faci el president, o qualsevol de nosaltres, ni que pronunciés la més solemne de les abjuracions de la violència, això no seria prou i seria sens dubte qüestionat. Quan exigeixes a algú que es retracti o demani perdó i ho fa, és molt difícil que no sembli que ho fa forçat i, per tant, sempre genera desconfiança i en queda en entredit la sinceritat. Sempre. Aquest és el parany que ha ordit la maquinària putrefacta de l’estat que ens sotmet. I costarà evitar-lo. I potser tindrà encara una derivada politicojudicial més, gràcies a la vigent llei de partits.

Però no continuo per aquí, perquè vull parar esment en un altre aspecte de la cosa. Potser us ha passat com a mi: l’empresonament preventiu dels set CDRs acusats de terrorisme m’ha acarat amb el mirall. I hi he vist algú a qui demà, demà passat, tot i no haver-me significat fins ara gaire en res, podria també venir a buscar la guàrdia civil amb qualsevol acusació falsa i unes quantes càmeres de televisió. Simplement perquè no he acotat el cap ni el penso acotar. Perquè no em fa por dir en veu alta que no renunciaré a continuar treballant per fer efectiva la república a través de la independència, peti qui peti, ni que per això fos tot Espanya que saltés feta mil bocins.

Potser hauria de tenir por. Això deu ser el que pretenien. Però m’adono que és exactament al contrari: la detenció dels set companys desconeguts dels CDR, com abans l’empresonament injustificable dels Jordis, de la presidenta del Parlament i de mig govern, i l’exili de tots els qui s’han exiliat fins ara, lluny d’arronsar-me m’ha refermat en les meves conviccions. En la certesa que l’única sortida al cul de sac a què ens ha dut el camí que hem emprès, el menyspreu altiu amb què hi ha reaccionat l’estat espanyol, és culminar el camí i sortir-ne victoriosos.

M’agradaria pensar que no sóc sol a sentir-ho així i actuar en conseqüència. M’agradaria esperar que els qui aspiren a representar-nos en les institucions de govern comparteixin en alguna mesura aquest capteniment. Per exemple, havent fet l’esforç de dur el pròxim mes de novembre al Parlament espanyol una única veu contundentment majoritària a favor de la llibertat, la democràcia i l’autodeterminació. Crec que és això el que correspon de fer avui, després de les agressions de la setmana passada i a les portes del segon Primer d’Octubre.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , , , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent