Quina gota farà vessar el got?

L’èxit indiscutible, un any més, de l’últim Onze de Setembre va despertar en les hienes aquell riure nerviós, ja fos en forma de mentida indissimulada o d’astracanada verbal. L’últim mail obert en posava dos exemples. […]

Quina gota farà vessar el got?

Per mi que aquesta Diada ens ha deixat, portes enfora, dues perles més que significatives.

Una és la portada del diari La Razón. Històrica. Si no l’heu vista, busqueu-la: s’hi veu una imatge parcial de la plaça d’Espanya amb poques desenes de persones esparses sota el lema que hi havia al parterre central, “Objectiu independència”.

Vol fer entendre, és clar, que enguany la Diada va aplegar només quatre gats. Que va fer figa. Que ja no ocupem els carrers. La foto és real, i tant, però el diari en fa un ús del tot enganyador. Oi que no és la mateixa cosa posar sota la imatge el titular que la Diada perd gairebé la meitat d’assistents, com van fer, que deixar-hi el peu que hi va posar el fotògraf? Es veu que deia “la plaça omplint-se un parell d’hores abans de les 17:14”. Doncs això.

És evident que, en publicar aquesta imatge, La Razón no informa d’allò que va passar. I tampoc no es pot dir que es permeti d’opinar sobre els fets al·ludits. No, la cosa que fa és crear un equívoc que simplement distorsiona la realitat per portar el lector a construir una mentida per ell mateix. Aquests independentistes estan acabats. Ja els hem derrotat. Això es deuen haver dit la majoria de lectors fidels d’aquest diari, que bé que en deu tenir.

Vet aquí què fa aquesta portada significativa. Expressa millor que cap descripció, ni que la farcíssim de detalls, quina mena de subjectes i d’institucions tenim davant. Deixeu-me generalitzar: l’estat espanyol i els seus sicaris –el diari La Razón n’és un dels més aplicats– no tenen gens de respecte per la realitat, per la veritat o per la justícia. Són uns bàrbars per als quals el fi sempre justifica els mitjans, i els justifica tots. No hi ha bé superior a la unitat d’Espanya i en nom seu tot és lícit. Sense excepció.

N’hem de fer cas, nosaltres? No, ni cal que ens hi posem nerviosos. Simplement acceptem-ho: són així. No tenen gota d’interès a escoltar-nos ni a entendre què passa aquí de ja fa deu anys. Només pretenen negar-nos. Mentint, per començar.

La segona perla són les declaracions d’Eva Granados, portaveu del PSC al parlament, que el vespre del dia Onze va deixar anar a Catalunya Ràdio, literalment: “En cap cas no creiem ni en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta”. Això sí que té suc i bruc i truc!

Tot i haver defensat durant tant temps el dret dels pobles espanyols d’autodeterminar-se, ja fa unes quantes legislatures que PSOE i PSC han fet seu el mantra que això de l’autodeterminació no existeix, que si existís no ens seria aplicable i que en tot cas ens autodeterminem cada vegada que votem. Ai no, això ho han retirat de l’argumentari després que, d’unes quantes convocatòries electorals ençà, els vots de la majoria sempre són favorables primer al sobiranisme i ara a l’independentisme. O sigui que res de res.

Però aquesta vegada la insolvència intel·lectual i la degradació política de Granados l’han portada a afegir-hi una coda magnífica: una decisió així és massa important per deixar-la en mans dels ciutadans. Ospa! Per fi els socialistes nostrats admeten que es consideren dirigents espirituals tocats per la gràcia que els farà capaços de dirigir els destins dels ciutadans que pretenen de governar fins i tot contra la seva voluntat, redreçant-nos les fantasies i la immaduresa. Visca el despotisme il·lustrat!

No puc dir que m’hagi sorprès. Però aplaudeixo que hagi proclamat aquestes paraules. Així cauen les màscares. Així tot és una mica més clar.

La mentida de La Razón i el despotisme de la Granados són dues de les perles que la Diada ha deixat portes enfora. Portes endins, mentrestant, hi vam tornar a ser, molts, prou per demostrar que estem disposats a tornar-hi. I si érem una mica menys potser és perquè tots plegats ja estem tips que ens facin passar cançons. Ja ho sabem, que davant tenim mentiders i dèspotes. I també sabem que dins n’hi ha massa que estan pendents sobretot de la seva sort, de la del seu partit. Però en qualsevol moment el got vessarà. I aquesta vegada no deixarem que ens falli ningú

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*