La unilateralitat i el fracàs

Vaig dedicar el mail obert publicat entre convocatòries electorals a recuperar un dels conceptes clau d’aquest nostre procés, la unilateralitat, un concepte denostat per tots els que ens voldrien veure fracassar.  Probablement perquè saben que renunciar a la unilateralitat és assumir la derrota, si l’entenem si més no com a instrument de pressió i en el fons com a clar exercici d’autodeterminació. Per això, i sense complexos, la reivindico. […]

La unilateralitat i el fracàs

No em direu que no cansa: un dels mantres habituals entre articulistes i tertulians reticents i contraris al nostre procés d’emancipació és dir i repetir i tornar a repetir i no deixar de dir que la unilateralitat ha fracassat. Aquesta és, diuen ells, una de les lliçons dels fets de la tardor del 2017. I per tant, diuen, cal passar pàgina de les temptacions unilateralistes. Diuen. Com si la cosa hagués anat així. Però hi va anar de debò?

Ens hem fet un fart de constatar-ho: el camí que hem fet tots aquests anys, si més no fins al setembre del 2017, ha cercat sempre el diàleg i la bilateralitat; hem estès persistentment la mà esperant de trobar també algun dia una mà estesa al davant. Si de cap mal devem haver pecat és de no haver gosat mai de tirar gaire pel dret. Fins que a la fi, en vista de tanta acumulació de negligència i de menyspreu, entre els dies 6 i 7 de setembre i el 27 d’octubre, es van apuntar finalment alguns gests unilaterals; ara sabem segur que amb més voluntat d’ultimàtum, com una crida desesperada a la negociació, que no pas una afirmació autodeterminada de la pròpia independència.

No, fet i fotut ni tan sols el mes d’octubre, més enllà del referèndum, no va ser un moment d’actes unilaterals. El dia 10 es va proclamar la independència i es va suspendre immediatament. I el dia 27 es va tornar a declarar com qui diu només per poder emprendre el camí de l’exili o de la presó i començar aquesta etapa d’ara. No, d’unilateral només hi ha hagut sempre el gest, la insinuació, l’amenaça. I en vista de la insistència a ignorar el clam i la possible resposta violenta, de la qual ja tenim el tast del Primer d’Octubre, cada vegada que ho hem tingut a tocar hem acabat fent marxa enrere.

Per això em sembla que no és fora de lloc d’esperar que algun dia ens demanem què hauria passat si s’hagués apostat sense vacil·lar per la unilateralitat. Si el 3 d’octubre, potser de tots el dia que vam aconseguir acumular més força, s’haguessin arriat les banderes espanyoles dels edificis públics. Si el dia 10 o el 27 no s’hagués deixat glaçada la il·lusió de tots els qui estàvem disposats a defensar la república. Potser és una especulació inútil. Que no ens n’hauríem sortit? D’acord, és una possibilitat. Però per què no ens en podíem sortir? O, si preferiu plantejar-ho d’aquesta altra manera: què hauríem hagut de fer per sortir-nos-en?

Que per què perdo el temps amb aquestes càbales? Perquè estic convençut que el moment de l’acte unilateral encara no ha arribat. Però arribarà. La incapacitat de l’estat espanyol i dels seus gestors, tinguin el color que tinguin, per a entendre i acceptar res d’allò que ha passat –quin astorament, el de les acusacions, cada vegada que algun testimoni defensa davant el tribunal, sense por i sense excusar-se’n, la voluntat popular i la desobediència civil…– me’n fa convèncer.

El moment de la unilateralitat s’acosta. I no hi podem renunciar. Perquè renunciar-hi seria igual que rendir-se. Que deixar-ho estar. Que acceptar que tot plegat no ha valgut la pena. Acceptar, per tant, que la repressió és el camí. I no: el camí és la fermesa, la dignitat, l’autodeterminació. La independència només es podrà fer fent-la. Preparem-nos, doncs, per poder-la fer i, així que es doni el moment, fem-la. I, aleshores, defensem-la.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*