Posar-los el problema al menjador de casa

Som problemàtics els catalans? A l’últim mail obert em demanava si no hem renunciat i renunciem amb massa facilitat a ser com som per ganes d’agradar. I així ens ha anat, posem per cas, i el cas és especialment significatiu, amb la llengua. El català ha desaparegut de l’espai comunicatiu espanyol. I mentrestant, per contra, el castellà va guanyant espais en els mitjans catalans. És irreversible, aquest procés?

Posar-los el problema al menjador de casa

No digueu que m’ho invento: recordo que durant la transició no era gens insòlit veure per la tele declaracions de personalitats catalanes subtitulades en castellà. Si la memòria no em traeix això devia ser durant els anys feliços en què parlar de televisió era parlar encara dels dos solitaris canals de TVE, llavors que des dels estudis de Miramar es començava a demostrar que una altra televisió era possible, i en català. Després —després que entremig també nasqués TV3—, a finals dels anys 80 van aparèixer les primeres privades, i diria que va ser llavors que aquella petita finestra oberta al pluralisme lingüístic es va acabar en sec.

No dic ben bé que fos culpa d’elles. Perquè sempre he tingut la impressió que la cosa devia anar més o menys així: un dels nostres polítics o càrrecs més eminents fa unes declaracions públiques davant una mitja lluna de periodistes. Parla, naturalment, en català, i així que acaba un dels periodistes, que devia lluir el logotip d’A3 o de T5 a la carxofa, prova sort: que ho podríeu dir en castellà, ara? Hauria pogut dir que no, l’home, però ell sí que sí que, ni curt ni mandrós [sic], es posa a fer d’intèrpret d’ell mateix i ho deixa anar d’una tirada en un castellà que a penes catalanejava una mica. I ja va ser fet: des d’aleshores els mitjans espanyols han esperat sempre, per no dir que ho exigien, el tall en castellà, que és a la pràctica l’única llengua en què recullen manifestacions públiques de ciutadans amb dni espanyol. Que és la llengua única del sistema mediàtic i de representació simbòlica espanyol. Per què haurien d’acudir a cap altra si és la que tothom fa servir tan bon punt li ho insinuen?

Així, aquesta dèria d’agradar i aquest afany de no ser problemàtics, que semblen tan nostres, tan generalitzats entre nosaltres, van estroncar un camí ben simple i factible, i de fet ja en ús, per reflectir el plurilingüisme de l’estat espanyol, plantant-lo dia sí dia també enmig de tots els menjadors d’Espanya per obra i gràcia de la televisió. I ara vés i recupera’l, tres o quatre dècades més tard, i amb l’excitació tan a flor de pell com la tenen molts així que els sembla que senten que algú parla en català.

En això pensava fa uns dies, quan llegia l’impecabe mail obert que Marta Rojals va dedicar al ja tristament cèlebre primer debat electoral de La Vanguardia, en què la majoria de candidats va optar per expressar-se en castellà, amb l’excusa que el feien en streaming per tot Espanya. I constatava fins a quin punt aquest afany d’agradar i la dèria de semblar simpàtics ens han dut al cul de sac d’on, si no ens espavilem, ja no sortirem. I és que en comptes de posar el problema allà on és, hem deixat que ens els plantessin al mig de casa. M’explico.

A hores d’ara Espanya encara és incapaç de reconèixer-se en la diversitat lingüística. Si no haguéssim acceptat mai de repetir les declaracions en castellà, si els haguéssim educat una miqueta a força de resistir-nos al seu fals afalac, no haurien tingut altra opció que subtitular-les o doblar-les, com ja havien començat a fer. Perquè l’anomalia és el seu monolingüisme. Però aquell gest de fa una trentena d’anys els va reforçar en la seva anomalia.

És com quan aquest infame Pedro Sánchez afirma i no es cansa d’afirmar, amb la suficiència i el paternalisme bord que el caracteritzen, que el problema de Catalunya l’han de resoldre els catalans, diu, posant-se d’acord. Que no pateixi per això: ho hem fet, ho fem i no deixarem de fer-ho, això de discutir i buscar consensos entre nosaltres, i mira que pot arribar a ser difícil quan n’hi ha que l’únic que pretenen és fer-los impossibles. Però que no s’equivoqui: el problema no el tenim entre catalans. Ni a l’hora de fer servir la llengua ni a l’hora de discutir quin país volem.

El problema gros el tenen ells. És Espanya que s’hauria d’esforçar a escoltar-nos. Com fa tants anys que ens ignora si parlem en la nostra llengua. Com fa tants anys que ens menysprea quan plantegem a quin horitzó d’autogovern aspirem majoritàriament. I si no s’hi esforça, l’hi hem de forçar. Ei, sense pidolar res, que ja no n’és hora. Sinó amb fets consumats. Només cal que tinguem prou força per consumar-los. No us equivoqueu: és sobretot això el que es tornarà a dirimir diumenge 28 d’abril amb els nostres vots.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*