Judicis, rituals i pantomimes

Una cosa és que un judici sotmeti la realitat a un escrutini específic amb uns procediments pintorescos per a la majoria dels mortals. I tota una altra que aquests procediments emmascarin la tergiversació mal intencionada de fets per construir una realitat paral·lela en la qual el bastonejat és agressor i el botxí un funcionari esporuguit. Aquest és el punt omn, per ara, hem arribat. I d’això parlava l’últim mail obert. […]

Judicis, rituals i pantomimes

De debò que m’ha costat anys d’entendre-ho, però em sembla que finalment me n’he sortit: Un judici no és sinó –en la mesura que ho pugui ser– l’intent d’establir un relat versemblant, veraç i  provat d’uns fets que hi ha en discussió. És, doncs, per definició, un exercici de ficció.

Que se sosté, principalment, en un seguit de rituals. És una cerimònia que cal observar de la manera més estricta perquè el castell de cartes de la construcció del relat –ho repeteixo: aquesta presumpta reconstrucció d’uns fets que hom té la intenció de provar– no s’ensorri estrepitosament. I d’aquí, diríem, que calgui que els oficiants es disfressin amb togues i punyetes, i que s’adrecin els uns als altres amb aquella cerimoniositat excessiva, i que calgui estar tan amatent a què es diu o es deixa de dir: Només donaran per escoltat allò que sigui pertinent i simplement ignoraran tot allò que no ho considerin. Tot això, és clar, segons el criteri d’autoritat de qui hom suposa que té el màxim de criteri i tota l’autoritat, el president del tribunal, amb l’assistència dels seus còmplices no menys togats i severs d’expressió, com escau a la representació solemnial.

Fins aquí la teoria. Però després arriba la praxi. Amb situacions tan rocambolesques com aquesta. Hom suposa que els testimonis cridats a declarar arriben a la sala verges com marededeus, sense haver tingut notícia de res d’allò que s’hi ha esdevingut abans. Però pretendre això avui, ara i aquí, és pel cap baix un signe de desubicació malaltissa, d’irrealitat incomprensible, d’estupidesa burocràtica. Si més no en un judici que no es fa a porta tancada sinó que, altrament, és retransmès en directe pels mitjans que tenim a l’abast. Demanar a un testimoni que faci veure que no ha sentit res d’allò que han dit els qui l’han precedit és, ras i curt, una invitació a mentir. Doncs això és el judici, avui: una mentida consentida. I així va anar, ai, pobre Rajoy, que l’únic moment de sinceritat veritable que va mostrar l’home gairebé li costa que li invalidin la declaració!

Però encara n’hi ha més, de praxi. Resulta que, per poder reconstruir els presumptes fets, cal escoltar els qui en van ser testimonis. Què recorden i quines paraules hi posen són la clau volta de la construcció del relat final. Passa, però, que hi ha gent tan desmemoriada o que té uns records tan esbiaixats que de poc poden servir els seus testimonis si no es contrasten amb elements més objectius que el seu làbil record. Per exemple, què diuen avui en relació amb què van dir aleshores (que és curiós, que de vegades en l’evocació actual s’utilitzin conceptes que abans de cap manera no se’ls havia acudit de fer servir). En quin moment la manifestació multitudinària i pacífica del 20 de setembre davant Economia va esdevenir un tumult? En quin moment aquells milers de ciutadans, alhora irritats i disposats a convertir la concentració en una festa es van tornar una massa que supurava odi?

N’hi hauria prou de contrastar què explica el testimoni amb les imatges del moment, que rai que n’hi ha. Doncs no. Es veu que han d’esperar el moment processal oportú, diu que en diuen. Que és una manera d’anar deixant passar bous per bèsties grosses. I de donar carta de naturalesa a la mentida, a la invenció, al fals testimoni.

I així, d’aquesta manera el presumpte jutge Marchena ha anat posant en dubte el seu criteri i la seva autoritat. No l’autoritarisme, que d’això ja es veu que en va sobrat per més que maldi per endolcir les maneres. Aquest judici ja no té res del ritual que se suposava que havia de ser. No. És només una mala comèdia. Una pallassada. Pantomima.

Arribats a aquest punt, doncs, em pregunto si cal esperar gaire més per engegar-ho tot. Si m’hi trobés –que fàcil que és dir-ho de fora…– ja fa dies que hauria demanat a tots i cadascun dels testimonis, començant per la infame secretària judicial i continuant per tota aquesta patuleia de guàrdies civils tan aterrits pels fets que van viure, si ells també són socis d’Òmnium Cultural, ‘OC’ per als funcionaris de l’estat. Oh, és que es veu que aquesta pregunta interessa tant al tribunal! Dubto que haguéssim tingut cap sorpresa, però que divertit que hauria estat de veure com s’irritaven tots plegats! I després, cada vegada que fan aquella mena de qüestions més pròximes al deliri que a la realitat, demanaria, ara als fiscals ara als advocats de l’estat, que es rumiessin una mica més les preguntes. Perquè, home, quan diuen segons què –’una escopinada, diu?’– són tan patètics que gairebé em fan llàstima i tot.

L’espectacle és digne del millor guionista. I val més que ens ho mirem així. I que en gaudim per acabar-nos de carregar de raons per dinamitar definitivament –ei, en sentit figurat, només faltaria– aquesta mentida que es fa dir Espanya. Fem-ho si volem que caiguin els murs de les presons on ens han segrestat els nostres presos polítics. On els pensen tenir tancats tants d’anys com puguin justificar per a escarn i escarment de tots plegats. No hi ha cap més camí.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Opinió publicada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*