La cadira buida

L’estira-i-arronsa amb el govern espanyol a propòsit de la tramitació dels seus pressupostos ho ha deixat ben clar: mentre l’estat espanyol, a través dels qui actuen en el seu nom, no s’avingui a asseure’s a dialogar amb les institucions catalanes que representen la voluntat majoritària del poble de Catalunya, mentre la cadira continuï buida, no hi ha res més a parlar. Això és el que concloïa el meu darrer mail obert, escrit ja després de les primeres sessions del judici de la vergonya. […]

La cadira buida

Em sembla que ja ho tenim. Només amb les primeres sessions del judici deu haver quedat clar, si és que encara en dubtàveu, que si som on som, si l’octubre del 2017 es va arribar tan enllà —més que mai, bé que encara no sigui prou— i tan unilateralment com s’hi va arribar, és perquè no teníem amb qui parlar-ne, debatre-ho, negociar-ho. Parlar-ne i negociar-ho seriosament, vull dir, i no fer-ho veure per evitar de fer-ho a base d’escarafalls, trampes i sortides de to com les que han acostumat a fer els abanderats de l’unionisme —recordeu aquells 6 i 7 de setembre?—. Parlar-ne i negociar-ho com sembla ser que s’estava plantejant finalment al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aculat com estava per la necessitat de tramitar el seu projecte de pressupostos de l’Estat. Tan aculat, que no acabava de dir que no fins que ha vist que s’hi faria massa mal i el pànic l’ha dut a alçar-se de la cadira. Que torna a estar buida.

Em sembla que ja ho tenim, dic. El camí, ara, és insistir una vegada i una altra, cada dia si cal, que només a través d’una taula de diàleg entre l’estat espanyol i les institucions catalanes es trobarà la sortida a l’atzucac. I condicionar-ho tot, absolutament tot, a aquesta taula. I al gran tabú que de mica en mica se’ls va imposant: la sortida passa per l’exercici de l’autodeterminació. No n’hi ha d’altra.

Sí, ja ho sé: som molts els que ens vam autodeterminar l’1 d’octubre. I són justament els cops, la repressió en què es va produir aquell intent de referèndum, que en fan tan meritòria la participació. Que, fins i tot, contra el que diuen els protocols internacionals, ens en fan sentir validat el resultat. Però, reconeguem-ho, tot i haver-nos mobilitzat aquell dia dos milions llargs de persones, vam quedar massa lluny dels set milions d’habitants, o de la totalitat del cens, si voleu ser més precisos. Un resultat a l’eslovena, diguem-ne, tan abassegadorament majoritari, ho hauria deixat tot molt més clar. Però no el tenim. Som molts, però no som tants.

I reconeguem-ho, també: l’1 d’octubre va ser una victòria per enorgullir-se’n, sí, però no hem tingut la força —o no hem sabut creure’ns que en teníem prou— per ser-hi conseqüents i fer els passos següents netament i sense vacil·lacions. Però certament l’1 d’octubre hi va ser, el vam viure i és inoblidable. Aleshores potser cal que diguem que, si no s’asseuen a la cadira per acordar un referèndum finalment vinculant, ens obliguen a donar per bons els resultats de l’1 d’octubre, i llavors, més tard o més d’hora, s’hi hauran d’asseure, sí, però per negociar la separació. Només cal que siguem capaços de separar-nos-en. I ja vindran.

És d’això que hauria d’anar la campanya electoral del 28 d’abril que ja s’acosta: nosaltres, a hores d’ara, a Madrid, al Congrés dels diputats vull dir, només hi hem d’anar a negociar un referèndum d’autodeterminació acordat i vinculant. O, si no s’hi avenen, la separació. Per a això només cal tornar a ser molts. Tornar a guanyar les eleccions. I treballar perquè aquesta vegada encara en siguem més. Més de la meitat dels votants. Més de la meitat del cens. Més de la meitat de la població.

I per a això també convé que no torneu a començar amb la cançó de l’enfadós. Que si hi hem d’anar tots junts. Que si cada partit hi va per separat aplegarà més vots. Que si tomba i que si gira. Jo ja sabeu què en penso: per això m’he fet de la Crida. No, no torneu a començar: tanqueu-vos un cap de setmana en un indret tranquil, o aprofiteu els viatges amb l’ave per anar i tornar del judici si us és més pràctic, per sospesar les diverses fórmules, els diversos escenaris, i decidiu què ens fa més forts per posar tots els focus sobre la cadira buida. I actueu en conseqüència. Perquè quedi clar de la manera menys equívoca per a nosaltres mateixos i davant del món sencer que, una vegada més, a les urnes, el consens més ampli, majoritari, l’obté aquesta proposta: volem fer realitat la república. I la hi farem.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*