Un ménage à trois pervers

Ho han fet. Ells diran que no, però finalment ho han fet: Ciudadanos i Vox han pactat, a través del PP, per governar Andalusia. Si hi vaig dedicar un mail obert, uns dies abans que la cosa es consumés, va ser per fer notar que, més enllà de les relatives afinitats ideològiques i el grau de respecte respectiu a les conviccions democràtiques —en un cas escàs, en l’altre nul—, el que totes dues forces tenen en comú és una qüestió diguem-ne de procediment: l’afany d’atacar els consensos socials sense cap escrúpol de fer-ho mentint o manipulant la realitat. Al servei sempre d’un bé superior.

Un ménage à trois pervers

Algú pot tenir la impressió que aquests de Vox parlen clar. Són uns masclistes i per tant estan en contra de qualsevol política de discriminació positiva de les dones. I ho estan fins al punt que, ara mateix, condicionen el seu suport al pacte de govern a Andalusia entre PP i C’s a la supressió de la llei contra la violència de gènere. I veient els moviments dels populars, tot indica que alguna cosa en trauran. Però el que pot ser interessant de tot plegat, per dir-ho aixi, no és aquesta equació d’ultracoherència i pit i collons, sinó l’ús que fan del llenguatge. Profundament pervers.

Us heu fixat que Vox canibalitza els argumentaris dels adversaris, i especialment la retòrica de la correcció política, fins a capgirar-los a favor de les seves tesis? És exactament el mateix que porta fent Ciutadans entre nosaltres, en un primer moment en relació amb la llengua, després amb tot el que poden associar amb el procés, o sigui amb tot, i amb qualsevol altra qüestió que pugui resultar socialment irritant. Posem-hi exemples?

Vox diu que està en contra de les anomenades lleis de gènere perquè discriminen els homes. Les titlla fins i tot d’anticonstitucionals ja que, segons ells, converteixen en paper mullat allò que tots els espanyols són iguals davant la llei. Veieu quina manera de pervertir el discurs? S’omplen la boca amb la constitució, la igualtat, la llibertat, tota una corrua de grans conceptes que donen a la seva argumentació una aparença de normalitat, de naturalitat. Com si parlessin com els altres. Però diuen exactament el contrari. I defensen, sempre, el més fort sobre el feble, l’agressor sobre l’agredit, la discriminació de facto, l’statu quo més primitiu.

Suposo que ara, quan hagin obtingut les primeres conquestes sobre aquesta qüestió, posaran sobre la taula la de la immigració. I seguiran un procediment similar, sembrant en la terra adobada dels prejudicis comuns. Diran que s’ha d’acabar amb els privilegis dels que vénen de fora. Que ja n’hi ha prou de subvencionar-los, de donar-los vivendes i feina i accés a la salut i a l’escola per davant dels espanyols. Perquè són aquests els que hi tenen un dret natural i no els que ens estan envaint. Com si qui arriba mort de gana i buscant l’oportunitat de sobreviure tingués la força de cap invasor. I com si fos cert que els immigrants tenen, pel fet de ser-ne, privilegis a l’hora d’accedir a qualsevol servei social. Que no, que no en tenen. Que és mentida, encara que tota mena de llegendes urbanes pretenguin corroborar-ho.

És la mateixa mena de capgirament de la realitat que du a defensar un hipotètic dret dels pares a triar a casa nostra la llengua de l’escolarització dels seus fills en nom de qui sap quina llibertat. Quan l’única manera de garantir la igualtat d’oportunitats i, quan sigui possible, la lliure elecció de la llengua és conèixer-les i poder-ne fer ús. La ideologia que du els pares a posar els seus fills en inferioritat de condicions més aviat hauria d’estar penalitzada com una forma d’abús.

Vox denuncia els suposats privilegis de les dones i dels immigrants en nom de la igualtat democràtica més pura. I, com Ciutadans, els dels catalans. I és que tot plegats —feministes, negres o sudaques o moros i catalans, per als primers; potser només una part d’aquests tres grups per als segons— som espanyols defectuosos i, finalment, no cabem en el seu demos. Certament, Vox i Ciutadans no són iguals, però malgrat les diferències són massa semblants per no acabar entenent-se, ni que ho facin a estiracabells i migballant amb el PP per salvar les aparences.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*