Però què estem fent?

Al mail obert de dilluns passat, a les portes de l’aniversari de la victòria en les eleccions del 21 de desembre, em demanava què hem fet tot aquest temps, què fem ara mateix i què estem disposats a fer els dies que vindran. Perquè tot depèn, abans que res, de nosaltres mateixos.

[…]

Però què estem fent?

Els dies passen i així hem empès aquest any d’espera que ha passat volant tot i que se’ns hagi fet tan llarg. D’aquí a quatre dies tornarà a ser 21 de desembre i farà dotze mesos de les eleccions que vam aconseguir guanyar una altra vegada tot i haver estat convocades com ho van ser, i sense cap legitimitat, pel president del govern espanyol. I entremig, què hem estat fent?

Ens hem manifestat tantes vegades com hem estat convocats, i alguna més, sovint enorgullint-nos de repetir els grans èxits de convocatòria cívica i pacífica, d’altres caient en les provocacions més previsibles, com aquest darrer dia de la Constitució espanyola. Ens hem fet un fart de signar manifestos i donar suport a plataformes de tota mena, unes de vocació ben institucional, d’altres d’inspiració més trencadora o directament fantasioses, tantes que potser ja n’hem perdut el compte. Ens hem atipat de fer sopars grocs i d’escampar llaços a pertot i de recollir diners en suport dels presos polítics i els exiliats. I ara hem après de pressa a organitzar dejunis per no sentir només impotència i mirar de fer costat als presos en vaga de fam.

I, mentre fèiem tot això, ens hem anat avesant a la situació, a la repressió generalitzada, a la presó i l’exili, tot i que tot ho hem fet justament per evitar d’avesar-nos-hi. I fent tot això, també, hem acabat construint un nou folklore resistencial, amb merchandising propi i tot, que malgrat que naixia amb les millors intencions de vegades fa una mica d’angúnia. I no hem deixat de fer tot això i tantes coses més tot esperant pacientment algun fet, aquell moment, la guspira o el gest que finalment fes fer el tomb a tota l’energia que havíem acumulat, i que un any després no acaba d’acabar d’arribar.

Tot esperant un fet, un moment, un gest, dic. Com ara que el nostre moviment recuperés la inciativa i deixés d’anar a remolc; però ni els líders empresonats o a l’exili n’han tingut la capacitat ni n’han arribada a tenir en cap moment prou els nous líders sobrevinguts, ni des dels partits ni des de les entitats. Com ara que el govern i el parlament, tot i estar lligats de peus i mans, matinguessin una dignitat institucional capaç de passar per sobre de la maledicència dels enemics interiors i exteriors; però crec que no ha estat així, per exemple, quan s’ha renunciat a la restitució del president Puigdemont o quan s’ha deixat que els mossos semblin encara avui dirigits pel 155. Com ara que partits i entitats, sobretot els partits, deixessin de fer apel·lacions retòriques a la unitat i es posessin de debò a treballar-la; però el que veiem, per ara, amb astorament és  com es multipliquen, per exemple, els candidats que es diuen republicans a les pròximes eleccions a l’alcaldia de Barcelona.

Els dies passen i així hem empès tot un any des dels fets d’octubre del 2017, des de l’inici de la repressió que li ha vingut al darrere, des del desacomplexament creixent del nacionalisme espanyol. I ara, vist tot això, què estem fent? Què més hem d’esperar?

Diu que el 21 de desembre el govern espanyol vindrà a la colònia catalana a celebrar una reunió de consell de ministres. Doncs potser que els fem notar que ja no acceptarem més tracte colonial i que va ser de debò que ara fa un any ens vam emancipar. Aleshores, cal que esperem que algú ens convoqui a aturar el país aquell divendres? I després, si amb aquella plantada encara no n’hi ha prou, vindrà el dia que arrenqui la farsa de judici: deixarem que se’ls enduguin i continuï el segrest dels nostres representants civils i polítics? Caldrà que esperem que algú ens convoqui per alliberar-los?

Organitzem-nos com ens vam organitzar l’1 d’octubre perquè aquestes dues dates siguin el salt endavant que hem estat esperant. Depèn de tots nosaltres que ho siguin. Si ens ho proposem tornarem a ser molts, massa perquè ens aturin.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Però què estem fent?

  1. Jordi Sedó diu:

    Fotuts i ben fotuts, és veritat. Però des de la positivitat, confiant en la capacitat de resistència i creativitat del nostre poble. Ens podem tornar a aixecar, segur, encara que no goso dir quan i com.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*