Abans trencada que separada

No us heu cansat que us diguin que fractureu, amb el vostre projecte polític i la reacció a força de llaços grocs contra la repressió? Jo sí, i sobretot que m’ho retreguin aquells qui de vegades tot diria que no els costaria gaire tornar-s’hi fracturant, ara sí que literalment, el que hipogués haver entremig quan s’hi tornin. Això mirava de mostrar l’últim mail obert a partir d’un fet viscut, per fortuna del tot incruent, fa bens pocs dies. […]

Abans trencada que separada

Fa uns dies a la cafeteria vaig cridar l’atenció a un client habitual que proferia insults cap als presos polítics i els exiliats. Com que els tractava de rebels en amunt, vaig demanar-li si sabia en què consistia el delicte de rebel·lió. Va posar cara d’astorat, com si la pregunta fos esotèrica, abans de reconèixer que no. I de tocar el dos rondinant. L’endemà vam creuar-nos al carrer i em va proposar una encaixada, que naturalment vaig acceptar. Vam reprendre la conversa, però quan jo li deia que tot hauria anat ben d’una altra manera si en el seu moment qui ho havia de fer hagués accedit a parlar, la va tallar en sec tot etzibant-me: “Yo la prefiero rota que separada”.

Ja ho sabem: diguin el que diguin, l’independentisme no ha fracturat res. La societat catalana és plural i complexa i la travessen tota mena de falles, que són fractures potencials o visibles, tan passadores o problemàtiques com ho són les tensions que sacsegen qualsevol altra societat que no estigui sotmesa per un dictat homogeneïtzador i repressiu. En vaig parlar aquí mateix ara fa poc més d’un any i potser no cal insistir-hi.

Per contra podríem reprendre les paraules, tan reveladores, d’aquell client que deia. L’home, per cert, té aspecte de jubilat honorable, sempre amb el diari El País sota el braç, i es proclama sense rubor votant socialista. Del PSOE, concretament. Doncs quan ell deixa anar que la prefereix “rota que separada” focalitza el problema allà on és. En la incapacitat dels —diguem-ne, per simplificar— unionistes per acceptar ni tan sols de parlar, i ja no dic de posar-les en discussió, de les bondats i els límits de la pretesa unitat. No, de certes coses no se’n pot ni parlar. O no és això mateix el que deia fa pocs dies un peix gros a Madrid quan ens aconsellava, amb to paternalista, que deixéssim de somiar en la independència i tornéssim a la cleda?

I hi estan tan poc disposats que, per evitar-ho, semblen capaços de qualsevol cosa. Aquesta és la veritable amenaça: que entre nosaltres mateixos hi ha persones que s’irriten davant el projecte de la república. I s’irriten tant que en qualsevol moment se’ls pot escapar d’insultar, de fer callar o de bufetejar el qui els irriti. De fracturar. Perquè ho trencaran tot abans que acceptar la separació.

Jo vull viure en un país on pugui trobar-me amb aquell veí i discutir, sense acord possible si molt convé, sobre qualsevol qüestió, també sobre el futur polític que cadascun de nosaltres desitja. I segur que en fer-ho i discrepar i no posar-nos d’acord no fracturarem res. Però sí que tot s’esmicola, en canvi, si en nom d’una pau morta ens privem de parlar. I, de retruc, si quan volem parlar se’ns fa callar.

No, no és el mateix dir el que penses que no deixar dir a l’altre el que pensa. Ni posar llaços grocs que treure’ls. Ni defensar un projecte polític que amenaçar amb càstigs exemplars, i executar-los fins i tot preventivament, el qui en defensa un que no ens agradi.

Digueu, doncs: què és el que ens fractura? La proposta de separar-nos, amistosament si fos posible, o l’amenaça de trencar-ho tot si la proposta continua viva?

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*