Això dels bancs i alguna cosa més

Ja només faltava que hagin enxampat el bèstia aquest que presumptament preparava un atemptat contra el president espanyol tot evitant d’acusar-lo, tant sí com no, de terrorisme, mentre als nassos de pallasso, els cdrs i altres resistents se’ls aplica gairebé l’estat d’excepció! Això que els jutges han fet en el cas dels bancs és lleig, ben lleig, però no sembla pas que sigui una excepció entre tantes arbitrarietats, com miro d’explicar en l’últim mail obert.

Això dels bancs i alguna cosa més

Doncs què voleu que us digui: ben mirat, prefereixo que el ditxós impost d’actes jurídics documentats, si cal pagar-lo quan es constitueix una hipoteca, me’l carregui el banc, fent-ho constar explícitament, al costat de les altres despeses que m’imputa després d’haver-me fet la gràcia de concedir-me el préstec. Més val que sigui així, diria, que no que facin veure que el paguen ells i me’l cobrin tres vegades emmascarat aneu a saber sota quines altres designacions abstruses.

No, ja sé que no és gaire popular presentar-ho d’aquesta manera, però potser que comencem a parlar clar si aspirem a deixar de fer el préssec algun dia. Al capdavall, el banc m’està venent diners, o llogant-me’ls si ho preferiu, i, quan ven, el venedor per força ha de mirar de no perdre-hi, tant és si comercia amb musclos com si ho fa amb llibres o, com és el cas, amb hipoteques.

És una mica com això de les bosses de plàstic. Ara el comerciant les ha de cobrar expressament a qui compra si n’agafa una. I abans, que eren de franc? És clar que no: naturalment, eren una despesa que per foça repercutia indirectament en el preu de venda del que fos que es venia. Com hi repercutia el sou dels dependents, el lloguer del local o els serveis de neteja. Si ara cal pagar-les és per desincentivar-ne el consum, com ho dirien els tecnòcrates corresponents. Doncs esperem que s’hi noti.

Però tornem a les hipoteques. No és que jo estigui a favor dels bancs, entenguem-nos, és que voldria que no em prenguessin més el pèl, pobre de mi. Ni els bancs ni, sobretot, aquesta colla de cafres cínics que ens governen. Diu que en pocs dies el govern espanyol ja ha regulat la cosa perquè sigui explícit que l’impost l’ha d’assumir el qui deixa els diners, no el qui els compra. Fantàstic: què us hi jugueu que l’any vinent constituir una hipoteca sortirà més car que no ho era darrerament? O sigui, que el qui la rebi ho pagarà, com sempre, i encara amb escreix.

Ara, si aquests que governen consideressin que els préstecs hipotecaris han de rebre un tracte avantatjós, per exemple quan són necessaris per adquirir una primera vivenda, que els abarateixin de debò. Vaja, que en suprimeixin l’impost, els costos notarials i la resta de martingales que els envolten. O, ja que hi som, que limitin el volum de beneficis que pot fer el banc, que aquestes sí que són xifres obscenes. Quin bon servei a la societat que no farien, així!

Però no ens desboquem, que el cas té un altre serrell que cal pentinar. Que és tot aquest espectacle dels jutges que es fan dir suprems contradient-se i corregint-se i fent marxa enrere i encara demanant comprensió. Quins altres cafres! Es pot ben dir que aquest 2018 està essent un coll d’embut per al poder judicial espanyol, amb tants processos i sentències que s’acumulen sense cap possibilitat de conciliar-los.

Intenteu-ho: fa uns mesos va ser allò de la Manada, ara mateix ha estat això dels bancs, entremig hem viscut el judici indecent als nois d’Altsasu i finalment ha arribat l’esmena d’Estrasburg al cas d’Otegi. Tot un pòquer de bretolades, per més que els qui les han comès s’encobreixin sota les togues. I, mentrestant, com si fos el caliu en què s’hauran d’escalivar ben escalivats, van fent contra nosaltres, contra els qui mantenen segrestats a la presó, contra els qui són a l’exili si poguessin, contra tota la resta de perseguits amb Tamara Carrasco al capdavant.

Sí, són els mateixos funcionaris immorals que s’han retractat a favor dels bancs els qui ens persegueixen fora de tota llei perquè hem qüestionat aquesta essència nuclear de la seva manera d’estar en el món que és la unitat d’això que en diuen Espanya. No dicten justícia: protegeixen el xiringuito. Que això si que n’és un, i de ben arnat.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*