Un any després

El mail obert d’aquest dilluns mirava de fer balanç de l’any que ha passat tot mirant endavant, cap al futur. I per les reaccions que va provocar diria que no sóc sol a veure-ho així. […]

Un any després

Aquests dies sembla que faci un any de tot. I sí, ja hem passat més d’un any amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó i d’aquí a molt pocs dies en farà un que també hi són el vicepresident Junqueras i el conseller Forn. I que va començar l’exili del president Puigdemont amb els consellers que van decidir acompanyar-lo. I, entremig, ha fet un any de la desnerida declaració d’independència, la del 27 d’octubre. I pot ser que ara l’un ara l’altre tots plegats ens anem preguntant si ha valgut la pena. Pagava la pena fer tot el que es va fer per acabar a la presó o a l’exili i amb l’autonomia suspesa i, un any després, encara sotmesos per la política de repressió i d’amenaces que ens encercla?

I a mi em surt de dir que sí, que malgrat tot, malgrat tot el que ha vingut, malgrat tot el que pugui venir, ha valgut la pena, val la pena encara i més que en valdrà. Perquè tot el camí fet ens ha dut molt més enllà que mai no havíem arribat. Prou enllà perquè ara mateix no hi hagi camí de tornada. I n’hauríem d’haver après moltes coses per no deixar d’avançar. Per exemple.

L’1 d’octubre vam descobrir de què érem capaços si ens ho proposàvem i hi treballàvem sense por i amb generositat. I el 3 d’octubre, que teníem la capacitat de dir de debò que els carrers seran nostres, perquè aquell dia efectivament ho van ser. De la mateixa manera que abans, arran dels atemptats del 17 d’agost, havíem descobert que el nostre govern tenia la capacitat de governar sense tuteles. I com descobriríem, també, el 21 de desembre, que aquells més de dos milions de partidaris de la independència, els de l’1 d’octubre, no havien estat un miratge. Que hi érem, i hi som, per quedar-nos. Per empènyer i arribar fins al final.

Després ha plogut molt, fins a completar aquest cicle d’un any, d’octubre a octubre. I hi ha molts dies que podem tenir la impressió que ens hem extraviat, que no sabem on anem perquè sembla que ningú no hagi gosat posar-se al timó, o que els qui hi són el facin girar alhora en direccions oposades. És en aquests moments que és oportú, com ho estem fent tots plegats aquests dies, de girar el cap enrere, fins a l’octubre de l’any passat, i fer una mica de balanç.

Ara i aquí som alhora una comunitat autònoma del regne d’Espanya i un estat que ha proclamat la independència sense derivar cap conseqüència de la declaració. Diguin el que vulguin els qui han fet del nostre escarni la seva missió, aquest és el punt on som. Tenim una eina tan coixa per gestionar el dia a dia i mirar de fer política de futur com ho és la Generalitat de Catalunya, integrada per un parlament autonòmic, un president sancionat pel rei espanyol i un govern que depèn econòmicament de la hisenda del regne. I, alhora, tenim una majoria parlamentària independentista, una mena de govern a l’exili i una capacitat de mobilització popular difícilment comparable amb les que hi hagi enlloc més del món. Com casa una cosa amb l’altra? Què podem esperar d’aquest quadre tan contradictori?

M’agradaria pensar que hi ha un punt de trobada, o si més no un cert terme mitjà, entre l’exigència de trencament republicà sense matisos que manifesta la CUP i el pànic escènic que sembla haver-se apoderat d’Esquerra. L’expressaria així. Utilitzem aquelles eines minvades que ens resten per accelerar el col·lapse del sistema polític espanyol —per exemple no desistint de posar condicions de màxims a la negociació dels pressupostos del seu Estat—. Utilitzem la capacitat de mobilització popular per teixir encara més accions de resistència i de desobediència. I preparem-nos per tornar a sortir al carrer, quan menys previsible sigui.

Potser no cal que esperem que tingui lloc un judici després del qual es dictaran unes sentències que tots sabem que respondran només a l’esperit de venjança. Potser, si estem d’acord que és inacceptable, que és una infàmia indigna, l’hem de fer, simplement, impossible. Per què no? Al capdavall, segur que vindrà el dia que ens tornaran a pegar. No tenen cap proposta ni acceptaran d’escoltar-nos, de seure i parlar. Per tant, no ens ho estalviarem. I, llavors, com ara fa un any, segur que el sacrifici valdrà la pena.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*