Iceta, el bufó

No ho he pogut evitar. Li vaig dedicar el mail obert d’ahir perquè ja m0ha acabat els quartos. Amb la seva frivolitat. Amb el seu posat de suficiència, com si fos el més llest de la classe i pogués donar lliçons a tothom. Amb la seva hipocresia indecent: o ja no recordem que no fas gaires legislatures defensava un referèndum acordat? Tot i ser 1 d’octubre, ahir parlava d’e Miquel Iceta, el bufó. I és que, discutiu-m’ho si voleu, també som on som per la seva irresponsabilitat. […]

Iceta, el bufó

Miquel Iceta hi ha tornat. Després de la ballaruca espontània en un míting ja llunyà i que més tard va anar repetint, imitant-se patèticament a ell mateix, fins i tot en la campanya del 21-D, quan si res era segur que no tocava era ballar. Després de l’emulació, com un histrió desbocat, de l’històric “Pedro!” amb què Penélope Cruz va cridar l’Oscar d’Almodóvar, llavors davant un Sánchez que ell delejava redemptor de tot el mal causat per Rajoy. Després d’aquest i de tants més moments d’escarafalls amb què ha anat obsequiant la parròquia tots aquests anys com més va més a mesura que anava adquirint responsabilitats i guanyant notorietat, ara fa deu dies, durant la Festa de la Rosa que cada any celebren els qui es fan anomenar socialistes, hi ha tornat.

I aquesta vegada el numeret ha consistit a escarnir els qui a hores d’ara fa massa mesos que són en presó preventiva. No és la primera vegada que en fa befa, però tornar-hi a tan pocs dies del primer aniversari dels fets d’octubre del 2017 és especialment feridor. Ha dit, alçant el to de veu i agitant els braços, que ell ja els havia avisat, que si hi ha presos i exiliats és perquè no li van fer cas, perquè van conduir sortint del carril, perquè la via unilateral no porta enlloc. Etcètera.

Una vegada més Iceta assumeix el paper del bufó. L’operació té la seva gràcia perversa. Ell sempre parla com un far de la veritat disposat a il·luminar sense ombra de modèstia propis i estranys. Deixa anar obvietats amb aspecte de grans sentències, ho fa en to tràgic fins que provoca un efecte còmic (que el seu públic aplaudeix mansament), això sí, sense abandonar mai l’espai de la fal·làcia política en què sembla sentir-se tan còmode. Vegeu si no és mesell retreure als presos que, si són a la presó, i als exiliats que, si s’han hagut d’exiliar, és per allò que han fet. Perquè, què han fet en realitat?

Han presentat un projecte polític que successivament ha obtingut el suport majoritari de la societat en cada convocatòria electoral. I l’han presentat perquè un gruix innegable de la societat civil els l’exigia. L’han defensat on corresponia seguint tots els canals establerts. I, després d’haver estat ignorats reiteradament i d’haver estat negats amb voluntat d’humiliació pels qui haurien d’haver-se sentit amb la responsabilitat d’escoltar i de negociar, han explorat per quins camins s’hi podria avançar. Sense por d’actuar unilateralment abans de ser condemnats al bloqueig per aquella voluntat manifesta d’ignorància i de negació. I així van fer possible que tal dia com avui, ara fa un any, els ciutadans d’aquest país que ho volguessin expressessin amb un vot si en volien fer un estat independent o no. I això és delicte?

Iceta, el bufó, els fa culpables de la seva situació. És aquella operació que hem vist fer tantes altres vegades, i que assenyala la minifaldilla de la noia com la causa de l’agressió del violador. No deixa de ser paradoxal que els qui es proclamen socialistes s’hagin especialitzat en aquesta mena de capgirells del raonament. Com quan fa quatre dies la ministra Batet tornava a dir, ara al Senat, que la democràcia és la llei. I semblava que n’estava convençuda! Doncs potser aquesta sí que hauria de dimitir també, si la seva capacitat d’argumentació té aquesta volada subaquàtica…

Miquel Iceta, ell i aquesta seva tendència a fer de bufó, ell i tota la caterva de sequaços que el secunden amb cartera de ministre o sense, no demostra sinó que els socialistes no són part de la solució d’això que tenim sobre la taula de fa tants anys, ben mirat, dècades, segles ja, sinó un dels components essencials del problema. Per la seva hipocresia. Pel seu cinisme. Per la seva frivolitat, que d’ençà del primer d’octubre no ha parat de créixer, i que no minva ni ara que, del govern d’Espanya estant, haurien de gosar agafar el toro per les banyes. Però per a això caldria, a més, que tampoc no fossin covards.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*